The Whisper Man (L’home que xiuxiueja), és un thriller conjecturable però efectiu. La seva premissa, basada en la novel·la homònima d’Alex North: reubicació familiar després de pèrdua, investigació criminal de nens desapareguts, joc d’indentitats per descobrir un culpable, estudi psicològic d’assassí en sèrie, retrobament parental i desenllaç previsible, ja s’ha mostrat en moltes ocasions en el cinema. El film que ens pertoca potser no aporta gaires novetats dins el gènere però el seu format i estil narratiu clàssics, un repartiment de luxe i una atmosfera fosca fan que un mantingui l’interès i el resultat final no desmereixi el seu visionat.
El que si aconsegueix destacar aquest llargmetratge, estrenat directament a Netflix, sobretot a la seva primera part, és jugar amb varis elements del gènere de terror, entre aparicions, jocs de càmera i moments inesperats, per convertir-se després en el thriller que tots podem conèixer però que hi acabem tornant ja que sempre ens agraden les mateixes històries, narrades clar de maneres diferents.
The Whisper Man: pèrdua i pors
El film navega per la psicologia infantil, la manipulació de sentiments i com afrontar la pèrdua d’un familiar i això fa que als primers instants del film ens veiem sorpresos per quelcom que crea dubtes però sabem que és allà. El fet d’ocultar rostres i jugar amb les pors, les invasions i l’amenaça tangible fan que el film, abans d’entrar en matèria, generi tensió i estranyesa. Seguidament, el film es converteix en el thriller d’investigació que esperem, intentant esbrinar una sèrie de desaparicions que emulen fets ja transcorreguts unes dècades abans, centrant la trama dins un entorn més rural. Antics investigadors del cas entren en joc per ajudar a la jove de torn mentre la família intenta a contrarellotge cercar també un final no tan dramàtic.
Aquí podem observar com el film ens recorda a thrillers criminals ja vistos, sobretot dels anys 90, quan proliferà i incrementà l’investigació policial i la persecució d’assassins en sèrie al cinema. Ens poden venir a la memòria films com El silenci dels anells, Copycat o Seven, o personatges curiosament semblants com a la recent última temporada de Dexter, que recordem pels més despistats que va de… assassins en sèrie.
The Whisper Man ens fa partícips del que succeeix i si parem atenció podem descobrir pistes a mesura que avança la trama, previsible, però prou atmosfèrica i fosca per mantenir-nos atents fins a la seva resolució final.
Un repartiment a l’altura de les circumstàncies
El bon repartiment del film li dóna un atractiu afegit. Destacarem el trio que el mateix cartell promocional del film ens mostra, tot i que n’hi ha més que destaquen: Adam Scott (Severance, o la recent Hokum amb certes similituds) ho passa malament per protegir el seu fill, Michelle Monaghan (Missió Impossible: Fallout, The White Lotus) encapçala la investigació amb solvència i Robert de Niro compleix com a veterà de torn.
Un thriller sense floritures, alguna bona dosi de terror i una investigació criminal que potser no és tan atractiva pel motiu poc treballat de les accions malvades que porten a cometre actes cruels, però que compleix amb les expectatives i fan endinsar-nos, una vegada més, als camins d’un psicòpata.
Veredicte
El millor: l’atmosfera, el repartiment i quan s’endinsa més en el gènere de terror.
El pitjor: les parts previsibles i el poc atreviment de voler anar més enllà.
Nota: 7/10
