Un estiu d’emocions a flor de pell

- Advertisement -

Entre tant blockbuster, explosions i universos cinematogràfics a vegades ens oblidem que la base del cinema és un bon guió, una direcció atenta i unes interpretacions que ens arribin. Estiu 1993 és una pel·lícula com per reconciliar-se amb el bon cinema. Tan senzilla com tendra. Tan emotiva com xocant. Tan crua com alegre. Abans de veure el debut de Carla Simon a la gran pantalla havia tingut moltes converses sobre aquesta pel·lícula amb cineastes i crítics i tothom, amb més o menys matisos tenia una conclusió. És una pel·lícula rodona. Després de veure-la en preestrena al FIC-CAT. Coincideixo totalment amb aquesta frase. Estiu 1993, sense ser una pel·lícula perfecte, sí és una pel·lícula rodona. L’òpera prima amb la que tot cineasta somia.

Com dèiem, la cinta parteix d’un guió molt simple i això no vol dir que no sigui immensament treballat i brillant. La Frida és una nena de 6 anys que tot just ha perdut la mare (el pare ja no hi era) i, sense tenir temps a pair la notícia, es troba vivint amb els seus oncles lluny de la gran Barcelona en un ambient rural i totalment diferent al que coneix. Ara té una nova mama, un nou papa i una adorable germaneta que sense haver-ho decidit són la seva família. Tota la pel·lícula està narrada perquè ens posem a la pell de la nena i vivim amb ella les contradiccions, els reptes i els desafiaments del gir de 180 graus que fa la seva vida. El gran (i dificilíssim) mèrit de la directora Carla Simon és haver tret tot el suc interpretatiu possible de dues nenes que semblen haver nascut per fer aquesta pel·lícula i a la vegada aconseguir que l’espectador empatitzi amb elles i passi per la mateixa muntanya russa emocional.

- Advertisement -

Estiu 1993

- Advertisement -

Però no totes les virtuts del film tenen a veure amb la “feina” de les nenes Laia Artigas i Paula Robles. Els protagonistes adults Bruna Cusí i David Verdaguer entenen que han de ser-hi i treure el millor de si però sempre al servei de les dues menudes. Una tasca que requereix molta generositat i mà esquerra, i que potser no té res a veure amb l’actuació però sí amb el coneixement del cinema. Els nous pares de la Frida són un complement de gran nivell a la història igual que la resta de la família, en especial l’àvia ultracatòlica (Isabel Rocatti) que tants cops hem vist o a casa nostra o a la plaça del poble.

Estiu 1993

Per acabar amb els elogis no es pot deixar de mencionar tot el que no es diu però s’entén per les segones lectures entre línies. Sense ser pronunciada ni un sol cop, la paraula SIDA està present en tot el film. Com que tot està vist pels ulls de la nena, veus i sents coses que sí entens com a espectadors però que perceps que ella no comprèn. La por i el desconeixement cap a la malaltia, el calvari interior de gairebé tots els personatges, el safareig que se’n fa de tot plegat al poble. Tot insinuat i a la vegada tot tan present. Moltes frases amb doble sentit, moltes preguntes amb resposta difícil i moltes llàgrimes no vessades que surten (perquè han de sortir) quan menys te les esperes…

‘Estiu 1993′ arribarà a les nostres pantalles el dia 30 de juny després d’endur-se un premi a la Berlinale i el guardó a la millor pel·lícula al Festival de Màlaga. Segurament no m’equivocaré gaire en pronosticar força més premis per aquesta pel·lícula que és tot frescor, professionalitat i amor. Un film rodat en llengua catalana que pot donar la volta al món i servir de bandera del que som i el que fem. Una mostra més que tenim molt de talent a casa nostra. Sisplau aneu al cine a veure-la. Expliqueu-ne les virtuts i prepareu-vos perquè aquest 2017 serà un gran any pel cinema català.

Veredicte

El millor: aconseguir que les nenes protagonistes facin una interpretació excel·lent i 100% creïble i provocar a l’audiència totes les emocions dels protagonistes.

El pitjor: algun moments excessivament contemplatius i llargs.

Nota: 8

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents