Darrere una pel·lícula sempre hi ha una persona dirigint, però una de les feines més amagades del sector és la del productor. I al cinema català és estrany que passi un any sense que un film produït per Tono Folguera no estigui a les llistes dels més premiats. Aquesta temporada hem vist el seu nom associat a projectes tan llorejats com Mediterráneo, Libertad, Balandrau, infern glaçat i l’últim gran èxit del nostre cinema: Alcarràs. El film de Carla Simón ha fet història sent el primer llargmetratge en català en guanyar la Berlinale i ja és un gran èxit de taquilla i crítica.
Quina és la fórmula de l’èxit?
No ho sé. La veritat és que no hi ha una clau o una fórmula clara. És difícil de dir. Cada cop que haig de triar un projecte com a productor miro que toqui un tema o que tingui un interès que vagi més enllà del cinematogràfic. També hem tingut sort de saber veure arribar nou talent. A mi em va agafar amb els cabells blancs, però tenia dues opcions: ajupir-me i que l’onada passés per sobre o agafar una taula i surfejar amb la nova generació. Simplement, he tingut la sort de detectar talent jove. Una altra cosa important és donar-los les eines perquè s’expressin lliurement.
Alguna cosa tindrà a dir el productor, no?
Hem d’acompanyar i tensar la corda perquè treguin el millor que tenen.
Com tensa la corda un productor? Tenen fama de dolents de la pel·lícula.
Ens toca fer aquest paper a vegades. Però si ets un dolent bo, pot ser positiu per la pel·lícula. Com som dolents? Sent molt pesats amb l’escriptura del guió. Exigim molt i no ens donem per vençuts amb poc temps. Dediquem molt de temps i demanem moltes reescriptures fins que no veiem que tenim un producte molt bo.
I al rodatge?
Intentem donar el millor que podem, però el pressupost no sempre ho permet. Aquí venen altres moments de tensió… De totes maneres quan s’ha de retallar ho fem conjuntament amb el director per consensuar a què renunciem. I encara hi ha una altra fase on som molt pesats…
Quina?
El muntatge. A Lastor Media som una productora que ens agrada donar temps al muntatge. Ens agrada fer molts visionaments i obliguem el director a escoltar moltes veus perquè tingui més impressions. Com a director ell o ella acabarà decidint què agafa o no, però no ens podem permetre no cuidar aspectes tan important com el guió o el muntatge. No és un procés industrial i jo considero que és una de les coses que crec que faig bé.
Com ho encaixen això els directors? Estic segur que no sempre s’ho prenen gaire bé…
Hi ha fases. Hi ha moments que no s’ho prenen gens bé de la mateixa manera que jo tampoc em prenc bé la seva reacció. Ara bé, des del respecte tot acaba reconduint-se i trobem el punt d’unió. La prova d’això és que repetim pel·lícula amb molts directors. Penso que és important que hi hagi moments tensos a les pel·lícules.
“Sense tensió difícilment sortirà una bona pel·lícula”
Costa molt aixecar una pel·lícula a Catalunya?
Sí. Molt. A tot arreu. El cinema és car. Val molts diners fer una pel·lícula. A l’espectador, però, li és igual. Ell va a veure una pel·lícula i se li’n refot si val molt o poc. Qui més pateix la manca de finançament és el director perquè són els més febles de la cadena. Normalment, els productors tenim més projectes sobre la taula, però per un director allò ho és tot.
Quan parlem de produir a Catalunya com d’important és el finançament públic?
És fonamental. Com qualsevol activitat cultural a qualsevol país del món. Si tu vols fer cultura, l’Estat ha d’intervenir. Si ho deixes en mans del mercat, la denúncia desapareix. La intervenció pública és imprescindible i ho serà més en el futur perquè ja vivim en un món on les plataformes formen una part important de la indústria i difícilment elles produiran productes compromesos. Aquí és on ha d’arribar l’administració i les televisions públiques. Per descobrir nous cineastes i fer un cinema diferent.
S’ha sentit ben tractat en aquest sentit?
Històricament, no. Darrerament, hi ha una clara intenció per part de l’administració catalana de canviar les coses. Soc optimista. El Govern actual té molt clar la importància de la Cultura i crec que Alcarràs serà un revulsiu en aquest sentit. Donarà l’empenta que fa falta.
Què hem de fer perquè els directors triïn fer les pel·lícules en català?
Crec que hem estat estancats en tema de llengua, però anirem a més. És important que tinguem dos tipus de pel·lícules en català. Films més indies fets amb pressupostos més modestos però també tres o quatre de producció ambiciosa. Necessitem això com a país. Suposo que ara tindrem un canvi. Els pròxims anys tindrem més exemples de pressupostos ambiciosos i més casos com els de la Carla Simón. Ella ha estat la prova que amb un bon pressupost i fent cine indie pots arribar a dalt de tot.
Com canviarà la indústria amb el Cas Alcarràs?
Només veure la rebuda de la pel·lícula i l’alegria col·lectiva a Catalunya amb l’Os d’or ja es veu la necessitat que hi havia d’una notícia així. Alcarràs serà una pel·lícula molt important. Hi haurà una abans i un després d’Alcarràs com ja va passar amb Pa negre. Amb el permís de l’Agustí Villaronga i la Isona Passola espero que els superem. Per a nosaltres és un orgull agafar aquest testimoni. Sense el seu esforç i el seu èxit no hauria estat possible. I dit això, també m’omple d’orgull ser el productor de la següent pel·li de l’Agustí Villaronga. Una pel·lícula que de moment es diu 3.000 obstáculos i que serà molt diferent del que ha fet fins ara. Serà molt lluminosa. Amb nens, amb avis… Un projecte molt especial.
