today-is-a-good-day

“No m’he contingut en explicar la meva pròpia història”

- Advertisement -

No és gaire habitual veure que una pel·lícula catalana (i en català) arriba als cinemes amb un aval de premis tan extens. Els guardons que Estiu 1993 s’ha endut al Festival de Málaga, la Berlinale i el FIC-CAT són (segurament) només el principi d’una bona colla de reconeixements que encara estan per arribar. Ara però, el film té un nou repte: conquerir el públic. De tot plegat n’hem parlat amb la seva directora, Carla Simón, que debuta en el llargmetratge amb aquest film que portava dins des de feia anys ja que està basat, en gran part, en la seva pròpia història. Les vivències d’una nena que perd els seus pares i canvia la ciutat pel camp, s’ha adaptar a una nova família i una nova vida.

Veient Estiu 1993 vaig tenir la sensació que era una pel·lícula que tenies al cap des de feia anys…

- Advertisement -

Havia viscut la història des de sempre però no sabia que acabaria fent una pel·lícula sobre això.

- Advertisement -

Quan va sortir la idea?

L’any 2011 vaig anar a estudiar un màster de cine a Londres amb una beca de la Caixa. Abans però vaig començar a escriure la història de la meva mare que es va morir quan era nena. Vaig preguntar a amics i família però tot plegat es va quedar en un calaix. A Londres, ja l’any 2013, vaig fer un curt sobre dos nens que s’enfronten a la mort en trobar la seva àvia morta. Poc més tard recordo estar en un hotel i que hem vingués com un flaix de “has d’explicar el moment després de la mort de la teva mare”. Em vaig com il·luminar. Primer vaig voler fer un curt però al final es va haver d’allargar i va sortir Estiu 1993.

Tenies entre mans un material molt personal!

Molt. Per això vaig compartir el guió amb molta gent incloent un laboratori de guió de l’SGAE on durant sis mesos vam compartir el guió en trobades cícliques per anar-lo millorant. I a sobre estva remunerat que ja és l’hòstia…

Com vau aconseguir tanta compenetració amb les nenes actrius i el càsting adult?

Amb assaigs. Des de la setmana Santa del 2014 que estic amb el projecte i tot i que el guió el vaig escriure relativament ràpid tota la resta ha estat força lent. Vam rodar l’estiu passat però abans vam estar cinc o sis mesos per trobar les nenes. Va ser molt intens. Volia que s’assemblessin als personatges ja escrits perquè no haguessin de crear tant el personatge i poder ser més elles mateixes. Amb els adults, en viure fora, no estava gaire al dia del panorama actoral català però vam veure molts candidats. També volíem que tinguessin alguna cosa del personatge en ells. Volia que em recordessin a les persones reals.

 

- Advertisement -

Havent-hi nenes tan petites i volent una cosa tan natural va haver-hi certa improvisació rodant?

Depèn de l’escena. Com deia, vam fer un procés d’assaigs molt llarg. Vam estar dos mesos trobant-nos a Barcelona cada cap de setmana perquè les nenes i els actors s’agafessin molta confiança. Vam fer com si rodéssim les escenes prèvies a la pel·lícula però sense gravar-les. També coses normals com anar a comprar al súper i altres més similars a la pel·lícula com anar a un hospital o que la nena em veiés a mi fumant molt tal com feia la meva mare. Els vam explicar a les nenes que s’havia mort la mare, que ara canviaria de família… Era com si ho visquessin tot abans de fer el que hi ha al guió ja davant la càmera. Tot això va servir molt perquè quan l’escena permetia més certa improvisació no quedés estrany. Després vam estar dues setmanes a la Garrotxa com repassant totes les escenes i finalment vam rodar sis setmanes vuit hores al dia. Vaig estar parlant amb elles molt perquè sabessin en tot moment què fer.

Fins quin punt vas voler explicar tot el que t’havia passat? Hi ha molta ficció o molta més realitat?

 

No m’he contingut en explicar la meva pròpia història. El que sí que és cert és que hi ha moltes coses que no les recordo perfectament. En ser tan petita i que et passi tot això la teva memòria fa com un reset i tornes a començar… Hi ha coses que són una mica diferents al que va passar però em vaig agafar molt més a les emocions que sí que recordava per explicar-ho visualment.

Estiu 1993

Al film està molt present, encara que no se’l mencioni directament, el virus de la SIDA. Recordes molt refús social al voltant d’aquest tema?

No… però és que jo no vaig saber que els meus pares van morir de SIDA fins que vaig tenir 12 anys. En aquest sentit i des del punt de vista de la pel·lícula, la Frida, la nena protagonista, no s’adona gaire del que passa respecte això. Jo no vaig notar cap rebuig perquè tampoc no sabia res. De totes maneres, igual que a la pel·lícula, tot passa en un poble i va ser com molt secret. Ara perquè ja ho hem fet com públic però estic segura que molta gent s’ha adonat ara.

“Als 90 l’estigma de la SIDA era una cosa molt bèstia”

T’esperaves un debut tan premiat?

I ara!

Com estàs paint l’èxit?

Ara ja estic més tranquil·la. Però quan vaig tornar de la Berlinale estava que no m’ho creia… Hi ha moltes pel·lis! És molt fort que hagin premiat la meva. Al principi estava molt escèptica perquè el jurat pot ser molt sensible a una sèries de temes o per l’han premiat per la raó que sigui. Però clar, després veus que la reconeixen a altres llocs i cada vegada són més jurats…

Estiu 1993

Si tants jurats estan d’acord serà per alguna cosa…

Espero… El millor però és la resposta de la gent. La gent em diu “gràcies” i a mi em sembla una cosa molt forta. És la màgia de cine, suposo. A la gent li arriba la pel·lícula de maneres diferents.

La teva intenció era tocar molt la fibra sensible?

Sí però no d’una forma molt evident. Jo, sincerament, quan feia Estiu 1993 no pensava gaire en l’audiència. Les productores ho fan més i tenien clar que podia arribar a molta gent però jo em centrava en el que volia explicar.

Directora, guionista, productora, protagonista… Has fet una pel·lícula molt i molt femenina! 

Em vaig plantejar molt la configuració familiar dels protagonistes  i vaig veure que la persona que la nena perd és la mare i és per tant la figura que ha de substituir. Em semblava molt interessant que no fos de la família directe i m’agrada que siguin rols femenins perquè penso que es poden definir de manera més complexa. Va sortir així i l’equip va ser molt femení. També maquillatge, so, perruqueria, vestuari… De fet hi ha molt pocs homes al projecte.

Venint de fora com és que vas triar la llengua catalana per una història tan universal… 

No vaig dubtar-ho en cap moment. És cert que és una història universal que pot passar a qualsevol lloc però per mi tota la història del SIDA no té res a veure com va ser a Espanya que en altres bandes. L’entrada de les drogues en morir Franco marca una generació sencera i aquest és un context únic d’aquí. Per mi també era important el retrat generacional d’uns avis amb un valors molt conservadors i catòlics que en canvi tenen un fills molt progres, hippies i molt d’esquerres.

“La nostra generació és una conseqüència d’aquesta barreja de conservadorisme i alliberament” 

Estiu 1993

Has fet espai a les vitrines per Gaudis i Goyas?

No! Buf… No sé com anirà això. Molta gent m’ho pregunta i és impossible com d’entendre-ho tot. A més, hi ha pel·lis que han tingut molts premis i no han triomfat aquí… Els premis no són garantia de res. Mai se sap.

Notes una certa pressió per quan et posis a fer la segona pel·lícula? 

Molta (riu). És que tot ha passat tan ràpid… Jo vull anar poc a poc. Tinc una parell d’idees i he de seure i desenvolupar-les. De fet, veient Estiu 1993 no tinc la sensació que sigui una pel·lícula perfecta. Jo veient-la ara canviaria algunes coses. Estava molt satisfeta amb la feina però tinc molt camp per córrer.

Què tens en ment ara? Què exploraràs en el segon film?

Encara no ho sé del tot. Vull fer un viatge a l’inici i un altre projecte que és similar però a les terres de Lleida. Sigui com sigui seguiran sent temes familiars. Tinc una família molt gran i les històries no s’acaben, per sort.

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents