Yippee Ki-Yay, Bruce Willis!

Enguany Bruce Willis, que aquest 19 de març ha fet 68 anys, ha estat notícia i malauradament no per la seva pròxima pel·lícula, sinó per acomiadar-se del setè art de manera definitiva en ser diagnosticat de demència frontotemporal. Aquesta vegada el dolent se li escapa perquè avui en dia és malauradament invencible, una malaltia neurodegenerativa amb símptomes molt semblants a l’Alzheimer que implica canvis de personalitat i trastorns en la comunicació i la comprensió del llenguatge.

Així doncs, a causa de la demència frontotemporal la trilogia de Detective Knight i el film Assassin (Jesse Atlas, 2023) són els seus darrers papers. Bruce Willis es queda definitivament sense bales.

“S’ha carregat un helicòpter amb un cotxe!”
“No em quedaven bales”.

Bruce Willis, una història de cinema

Nascut a Idar-Oberstein, Alemanya, un 19 de març de 1955, va créixer a New Jersey des dels 2 anys. En plena adolescència, va derrotar la seva tartamudesa gràcies al teatre, i el que va començar com una afició va esdevenir carrera professional. Abans, però, d’embotir-se en la samarreta imperi i ser l’heroi d’acció que tot amant del gènere reconeix, el bo d’en Bruce va ser un digne cantant de blues i de rock. A The Return of Bruno (1987), primer dels seus tres discos, dominava l’harmònica com més tard ho faria amb el revòlver.

Així mateix, Bruce Willis inicialment va sorgir com un nou rostre de la comèdia més aviat romàntica, mantenint una Blind Date amb Kim Basinger (Blake Edwards, 1987), o brillant juntament amb Cybill Shepherd sota la claror de la inspirada sèrie Moonlighting (1985-1899), que li va valdre un Emmy i un Globus d’Or. Ja en aquestes primeres produccions insinuava el seu lleuger somriure que l’acompanyaria sempre, com si se’n rigués de si mateix, com si no es prengués mai res del tot seriosament. I era aquella l’expressió que buscava John McTiernan pel seu nou personatge, així que va armar fins a les dents el jove talent de 33 anys per mirar de convertir-lo, amb Die Hard (1988), en un dels action hero més icònics dels 80.

“Et creus John Wayne, Rambo, l’Equip A?”
“A mi qui sempre m’ha agradat és Roy Rogers”.

La saga Die Hard va canviar el paradigma de les pel·lícules d’acció. Perquè el detectiu John McClane és un home impulsiu, ‘xulesc’ i valent, però també una mica loser i amb una dosi de vulnerabilitat que no sovintejava en el gènere. Descalç i sol davant del perill, John es troba sempre en el lloc menys adequat, obligat a repartir brega perquè ningú més té els nassos de fer-ho. Potser per això Quentin Tarantino, fascinat per aquell posat ambigu que li recordava com cap altre a l’estil dels actors dels 50, va decidir muntar-lo a la moto de Pulp Fiction (perdó, la ‘chopper’) i revolucionar el cinema contemporani.

“De qui és aquesta chopper?”
“De Zed”.
“Qui és Zed?”
“Zed és mort, nena. Zed és mort”.

L’època dels èxits

Malgrat els darrers i llargs anys de films inexpressius en el seu ocàs cinematogràfic, Bruce Willis ha estat sempre un animal escènic, i sols cal recordar The Jackal (Michael Caton-Jones, 1997) per corroborar-ho. Xacal, falcó, o conill de pasqua, Bruce Willis ha estat de tot, fins i tot un dibuix animat i un videojoc. Tot i que també va ser el protegit, ha estat sobretot el protector, ensenyant plaques policials de tota mena.

També l’hem vist de taxista, de psicòleg, de psiquiatre, de cirurgià, de periodista, de boxejador, de militar i de mercenari. Sigui amb un cinquè element o un sisè sentit, Bruce Willis ha viatjat fins i tot per l’espai i a través del temps per salvar-ho tot. Ha salvat nens, ciutats, i el planeta sencer. D’aquest tarannà salva pàtries insubstituïble se’n va saber riure a l’aclamada comèdia The Player (Robert Altman, 1992), on feia d’ell mateix en un producte comercial en què havia de rescatar en braços al personatge de Julia Roberts.

“De vegades veig gent morta”.
“En somnis?”
“No”.

Són, totes les seves missions, gestes autoimposades on no sempre n’ha sortit viu, i per això tenim morts èpiques com la d’Armageddon (Michael Bay, 1998), o per sorpresa de l’espectador com la de The Sixth Sense (M. Night Shyamalan, 1999), que va sotragar el gènere de terror amb un final que feia emmudir les sales. Aquí va començar una llarga i fructífera relació amb M. Night Shyamalan que el redreçaria en un cinema de més qualitat narrativa. Després de convertir-lo en esperit, doncs, Shyamalan el va encaputxar a Unbreakable (2000), Split (2016) i Glass (2019), una trilogia que per a molts és la millor proposta de superherois sense capa.

“Expolicia, exmarit, exmilitar. Ha sigut moltes coses, senyor Knight”.

Encara aquest 2023, l’actor ha tingut l’energia suficient per cloure una darrera trilogia, de factura menor i en la línia de les produccions que ha vingut interpretant darrerament, però carregada d’autoreferències i picades d’ullet a la saga que el va catapultar. A Detective Knight (Edward Drake, 2022-2023), Willis és un John McClane crepuscular, més sec i implacable. “Ja no queden vaquers com tu, han matat tots els herois”, diu en un moment el dolent dolentíssim al protagonista, tot i que més aviat sembla un missatge nostàlgic a l’actor.

L’últim vaquer

Efectivament, ja no queden vaquers com Bruce Willis. L’últim boy scout del cinema bufa les espelmes i una gran pantalla s’apaga irreversiblement. Ara tot es difumina, com els records de guerra del veterà del Vietnam Emmet a In Country (Norman Jewison, 1989), que li van valdre una nominació al Globus d’Or. Com els records del Dr. Crowe a The Sixth Sense després d’adonar-se de la seva fatalitat. Com els records del presoner Cole a Twelve Monkeys (Terry Gilliam, 1995) o els del sicari Joe a Looper (Rian Johnson, 2012) després de tant viatge transtemporal.

S’apaguen els records, les paraules, les imatges, però de la butaca estant sabem que algunes pel·lícules, les que nosaltres triem, són fetes d’una llum eterna que no s’apaga mai. A mi el teu somriure contagiós no se m’esborra de la cara. Moltes gràcies i per molts anys, motherfucker.