Res. Ni Maria Carey. Ni James Steward a It’s a wonderful life (Qué bello es vivir). Ni Macaulay Culkin a Home Alone. Ni Hugh Grant a Love Actually. Ni els meus estimats Gremlins. La figura nadalenca per excel·lència és John McClane. El protagonista de Die hard (1988)(que s’hauria d’haver traduït literalment com Dur de pelar i no la merda aquesta de La jungla de cristal) és, per a mi i uns quants cinèfil del món, molt més important que el paio aquell amb barba i sobrepès que va repartint regals. John McClane no reparteix regals… Reparteix justícia. Reparteix bales. Reparteix mastegots. I salva el Nadal amb una metralladora, una samarreta de tirants bruta i una cigarreta sense que li calguin rens, camells o cascavells. Això és un heroi i no el Avengers…
El clàssic de Nadal que el món necessitava
Corrien els anys 80. No hi havia iPhones, ni vegans, ni Alexas, ni basars xinesos on comprar “parenoels” que es pengen dels balcons. Era una bonica època on les pel·lícules bones, les bones de veritat, s’anaven a veure als cinemes grans amb amfiteatres de 500 butaques. El director John McTiernan va tenir la brillant idea d’adaptar el llibre de Roderick Thorp Nothing Lasts Forever (Res dura per sempre). Però va tenir dues ocurrències encara millors. Fitxar Bruce Willis i Alan Rickman per encarnar el bo i el dolent del seu film que titularia Die hard.
El que ara és un mite del cinema d’acció era llavors un noiet de cara simpàtica conegut per protagonitzar amb Cibyll Shepherd una sèrie d’humor romàntic a la TV (Moonlighing aquí sí ben traduïda com a Luz de Luna). McTiernan només havia dirigit dues pel·lícules pero una d’elles era Predator amb un altre mite del mastegot, Arnold Schwarzenegger. Era un visionari. Sabia que per tenir èxit al cinema calen moltes coses però una de molt important és tenir personatges amb carisma. I, oh estimat McTiernan, John McClane i Hans Gruber tenen un carisma de la mida de la panxa del Pare Noel elevada al cub (però amb armes automàtiques).
(Incís. Siguem honestos amb la història. Bruce Willis no va ser ni molt menys el Pla A de McTiernan. Li va oferir el paper al seu amic Arnold Schwarzenegger… I a Sylvester Stallone. I a Harrison Ford, Richard Gere, Clint Eastwood, Burt Reynolds, Robert De Niro i Don Johnson. Bruce Willis va ser el Pla I. I d’Imprevisible. I d’Impressionant. I d’Immortal. Fi de l’incís)
Fum. Fum. Fum (de pistoles). Anem a fer un clàssic de Nadal
El Nakatomi Plaza (a Los Angeles) celebra una gran festa de Nadal. Allà hi ha la Holly Gennaro, l’ex dona de John McClane. Casualitats de la vida, aquell dia, posseït per l’esperit nadalenc, John McClane ha decidit sorprendre la seva ex per reconciliar-se amb ella i li fa una visita des de Nova York, on treballa de policia. Tot anava bé però un malvat Hans Gruber i 12 terroristes mes es fan amb el control de l’edifici amb el noble objectiu de robar-li la fortuna al magnat japonés Joe Takagi.
Però no tot surt com esperaven els dolents perquè un hostatge aconsegueix escapar… Oh, sí, ho heu endevinat! És John McClaine! El poli de Nova York porta el deure a la sang i en un moment de glòria heroica es ventila un dels terroristes i li roba el walkie-talkie i la metralladora. Té tot el que fa falta per guanyar els 12 lladregots que queden inclòs el dolent final: Hans Gruber.
El clímax que necessita un bon Nadal
El que ve a continuació és pura genialitat. A través del walkie-talkie bo i dolent es van comunicant i jugant al joc del gat i la rata. Aquesta rivalitat és la que ha fet Die hard un film icònic. Les brometes pesades de Bruce Willis. La ràbia d’Alan Rickman. El ritme. L’acció. Com van caient els sequaços del dolent. Un manual del que ha de ser una bona cinta d’acció. Ara no explicarem la pel·lícula sencera que ja us la sabeu… Sí em veig obligat a destacar l’escena final, la de l’enfrontament McClane-Gruber. El cara a cara Willis-Rickman. Història del cinema en majúscules i un dels millors clímax final amb la mítica caiguda de l dolent dalt a baix l’edifici Nakatomi.
Un èxit d’estiu per una pel·li de Nadal
L’estiu de 1988 tenia molts plats forts al cinema. Rambo 3. Crocodile Dundee 2. Coming to America (El principe de Zamunda “olé” tu amb la traducció). La 20th Century Fox no tenia massa esperances posades en el film i sabia que Red Heat amb Arnold Schwarzenegger i James Belushi ho petaria molt més que la seva petita producció de 30 milions. (Danko Calor Rojo, una traducció de finals de Guerra Freda feta amb 3 “carajillos” de més al màxim). Estaven molt equivocats.
Aquell estiu la taquilla es va disparar i va ser, en gran part, gràcies a Die Hard. La cinta d’acció havia fet l’agost estrenant-se el 12 de juliol i arreu del món va aconseguir 139 milions de dòlars de taquilla (superant totes les rivals que comentàvem abans). Una sorpresa que va funcionar gràcies al boca-orella dels espectadors que no tenen res de ximples i saben apreciar bona vianda quan la tenen davant.
Ha nascut una franquícia
L’èxit atrau el capitalisme com les mosques a una bona tifa. Die hard no podia queda així. Ràpidament es va armar una seqüela (la de l’aeroport) que es va estrenar només dos anys després per aprofitar l’embranzida. Va fer 100 milions de dòlars més que l’original i el capitalisme va seguir actuant.
Hollywood no para fins que esgota el producte i el 1995, amb més temps i un millor guió va estrena Die hard 3: With a venjance, on Jeremy Irons interpreta magistralment Simon Gruber, el germà emprenyat de Hans Gruber. En aquesta ocasió Bruce Willis compta amb la sempre benvinguda ajuda de Samuel L. Jackson que tot just començava a fer-se un nom a Hollywood. A diferència de la correcta però oblidable Die hard 2, aquí tot funciona com un engranatge perfectament calibrat. El carisma torna als bons i als dolents i Bruce Willis està més simpàtic, acabat i letal que mai. Gourmet. La pel·lícula va aconseguir 366 milions de dòlars arreu del món. Un autèntic boom.
Seqüeles inútils
L’any 2007 i el 2013 es van estrenar nous films de Die Hard. Van fer molts diners i van aconseguir que els canséssim d’una fórmula que s’hauria d’haver quedat als 90. Bé, oblidem-ho i quedem-nos amb el que de veritat és important. John McClane és tant important per un Nadal com els galets i la carn d’olla.
Part de l’esperit de Nadal és allò d’asseure tota la família davant la llar de foc per veure una bona pel·lícula. Amb jerseis lletjos, fent bromes sobre els anuncis i la loteria (que no ha tocat) amb l’ampolla de cava d’Anna de Cordonrniu que ha portat algun cunyat de paladar mediocre i que ningú té l’esma d’acabar-se… Tota aquesta basarda se suporta gràcies a que Bruce Willis salva l’edifici Nakatomi, la seva ex i el món. John McClane és l’antídot a l’Anna de Codorniu. El cunyat calla quan el nostre heroi diu Yippee Ki Yay, motherfucker.
EL NADAL SE SALVA GRÀCIES A DIE HARD.
