Wolfgang ja és un èxit i una petita joia del nostre cinema. En només dos dies s’ha convertit en la millor estrena del cinema en català acumulat més de 425.000 euros de taquilla. I, per si no n’hi hagués prou, el cap de setmana de la seva estrena s’ha situat en el número 1 de la taquilla espanyola. Molts bones notícies pel cinema en llengua catalana que després dels èxits de públic de El 47 i Casa en flames pot tenir ara als cinemes un nou film de rècord.
Quina és la recepta d’aquesta cinta de Javier Ruiz Caldera? Com totes les bones receptes té diversos ingredients però el principal és que aconsegueix emocionar. I, a sobre, ens fa reflexionar. El director de Superlópez (2018) i Malnazidos (2020) fa un gir a la seva carrera i ens submergeix en la història d’en Wolfgang, un nen amb un coeficient intel·lectual extraordinari i diagnosticat amb trastorn de l’espectre autista. El gran problema del menut és que, després de la sobtada mort de la seva mare, es veu obligat a viure amb un pare a qui no coneix pràcticament de res. L’alteració de la rutina serà un cop dur per a tots dos. La història és una adaptació de la novel·la homònima de Laia Aguilar que també és autora del guió juntament amb Carmen Marfà, Yago Alonso, Valentina Viso.
Wolfgang: ha nascut una estrella (i es diu Jordi Catalán)
Sens dubte l’ànima del film és la interpretació brillant de Jordi Catalán, que dona vida al protagonista amb una naturalitat i una tendresa excepcionals. Un paper molt complex per a un jove actor que s’ha passat el joc al costat de grans noms de la interpretació catalana com Miki Esparbé que interpreta amb solvència i desimboltura el pare del nen. Un pare sobrepassat per la circumstància que, de cop i volta, ha d’aprendre a connectar amb el seu fill mentre intenta recuperar el control de la seva pròpia vida.
I no podem deixar de mencionar el rescat d’Àngels Gonyalons, a qui no vèiem en pantalla gran des de feia molts anys. En aquest cas, es posa a la pell de l’àvia d’en Wolfang i mare de la difunta. Ruiz Caldera aconsegueix equilibrar l’emoció i l’humor en una història que parla de la pèrdua, la paternitat i l’acceptació de les diferències. La pel·lícula cau en alguns clixés, però presenta una visió sincera i respectuosa de l’autisme, sense caure en el drama exagerat i lacrimogen. A més, el fil conductor de la música i l’obsessió del piano del menut vertebra molt bé la trama i ens connecta amb el passat que no coneixem: el de la vida (aparentment) perfecte que vivia amb la mare (Nausica Bonnín).
La bona fotografia i la magnètica banda sonora acompanyen el viatge emocional dels personatges, creant una atmosfera càlida i propera. La presència de secundaris de luxe com Anna Castillo i Berto Romero també ajuden i serveixen de contrapunt humorístic i dramàtic a ala vegada que equilibren una pel·lícula que podria haver marxat pel pedregar de l’excés de dramatisme.
Wolfgang és una proposta en català feta amb un pressupost gruixut que connecta amb el públic i que serà un èxit. Un precedent molt bo perquè altres segueixin el camí. Sentirem a parlar molt del film aquesta primavera i possiblement l’any que ve quan toqui repartir premis.
Veredicte
El millor: el jove protagonista Jordi Catalán i l’equilibri entre drama, humor i naturalitat.
El pitjor: alguns clixés i punts previsibles de la història (tot i que amaga sorpreses).
Nota: 8
