Per Òscar Banegas
El cinema és eixa manifestació artística que té la capacitat, si és bo, d’emocionar i commoure les persones. En el meu cas, poques pel·lícules em toquen tant el cor i em colpeixen de la manera com ho ha fet, en aquesta ocasió, El 47, que es va estrenar el passat cap de setmana només en sales, una obra dirigida per Marcel Barrena (100 metres o Mediterráneo) i protagonitzada per un magnífic, extraordinari i superb Eduard Fernández.
Es tracta d’una producció de The Mediapro Studio basada en la inspiradora història real de Manuel Vital Velo (1923-2010), un conductor d’autobús urbà de Barcelona que l’any 1978 va segrestar el vehicle que conduïa cada dia, un Pegaso Monotral 6035A articulat que feia la ruta plaça de Catalunya-la Guineueta, per demanar a l’Ajuntament que posara en marxa el transport públic al seu barri, Torre Baró, ja que estaven, com diu el protagonista, abandonats com a rates: sense asfalt, aigua, llum, servei de Correus, col·legi o centre de salut.
47: la gesta d’un autobús
La cinta, més enllà de contar la gesta d’aquest heroi sense intenció que en realitat no vol ser-ho, d’aquest home sobri, concís, que no crida ni diu frases fetes ni fa escarafalls, un extremeny de Valencia de Alcántara (Càceres) comunista, socialista i sindicalista entestat a aconseguir una parada de bus per al seu barri situat als afores de la ciutat comtal, eixe raval costerut, descurat i oblidat detrás de la montaña, allò que reflecteix el film és la construcció de tota una barriada amb les mans, literalment rajola a rajola, per part dels mateixos veïns.
I, en aquest sentit, la història de Torre Baró és la crònica del nostre país, d’eixes zones que es van omplir de gent de procedències vàries que en els anys cinquanta i seixanta va migrar per buscar un lloc on viure i treballar, un futur millor. Per això, és també la història dels meus avis i dels meus pares, que van abandonar el seu lloc de naixement, un petit poble de l’interior de la província d’Albacete, i van vindre a Alacant intentant trobar prosperitat laboral. Potser aquesta és la raó per la qual m’ha escruixit tant aquest llargmetratge i l’he vist dues vegades en només quaranta-huit hores, perquè m’hi he sentit absolutament identificat i perquè, sens dubte, és un bell retrat d’una etapa ben significativa de la nostra història recent.
Amor, amistat i lluita obrera
La pel·lícula, però, no solament conta els orígens d’aquest enclavament situat a l’extraradi de Barcelona, sinó que és moltes coses més: una història d’amor, d’amistat, d’unió i de com fa quaranta-sis anys un anònim treballador va plantar cara a l’autoritat i la burocràcia huitcentista del Vuelva usted mañana de Larra encara imperant. I és també, però sobretot, una obra plena de petits detalls, de moments emotius, d’escenes ben simbòliques. En destacaré només quatre.
Per exemple, quan Manolo, amb la casa en flames del veí Felipín, fa l’intent d’entrar-hi a salvar-lo amb una manta, però la caiguda d’enderrocs li ho impedeix. Se senten, de fons, les sirenes dels bombers, que no poden arribar-hi pel mal estat del camí, sense asfaltar i ple de clots. O quan la seua dona, exmonja que ha penjat els hàbits i que interpreta una Clara Segura fantàstica, diu jo no necessito una escola per a ser mestra.
En efecte, Carmen va ser una revolucionària que durant la dictadura va ensenyar a llegir i escriure en català clandestinament a moltes persones del poblat xabolista, i per això altre moment sublim és quan un grup de dones, comboiades per la mare analfabeta d’una de les seues alumnes, es presenten en la seua improvisada aula perquè volen alfabetitzar-se. Finalment, quan a l’entrada del barri, en passar amb l’autobús i xocar amb el monòlit de pedra de la Falange, la caiguda a terra de la inscripció la muerte es un acto de servicio té un fort simbolisme del final d’una etapa de totalitarisme i repressió, sobretot si tenim en compte que el pare de Manolo Vital va ser afusellat, en la vida real, pels falangistes el 6 d’octubre de 1936 i va ser soterrat en una fossa comuna.
Les llengües i l’autobús
En una entrevista al director, Barrena va assegurar que amb El 47 volia explicar que a Catalunya les llengües oficials mai han tingut problema per a conviure. I, efectivament, la pel·lícula constitueix un bon exemple de la realitat lingüística del Principat. Mostra com en els anys setanta una de les llengües cooficials de l’Estat espanyol, tan polititzada actualment, servia per a unir, per a fer pinya, per a enamorar-se (pareu atenció a l’escena, tendra com poques, en què Manolo i Carmen s’enamoren després que ella li pregunte el nom de sa filla i ell repetisca la pregunta, con es dius?, per cert, una seqüència que no estava en el guió original i que és una aportació del mateix Eduard).
I aquesta ha sigut i és la realitat de Catalunya, un territori multilingüe en què es parlen moltes llengües i cadascú se sent lliure d’utilitzar la que vulga segons la situació o el moment. De fet, mai hi ha hagut cap problema sociolingüístic fins que alguns polítics, nacionalistes d’un bàndol i de l’altre, se l’han inventat per intentar traure uns quants vots en les urnes.
I parlant de llengües, cal remarcar-ne dos aspectes més. D’una banda, el paper de Carmen, com hem dit adés una religiosa que en plena dictadura anava a Torre Baró a ensenyar català als andalusos i als extremenys i penjà els hàbits per casar-se amb Manolo Vital. Majoritàriament parla en català, molt poques vegades ho fa en castellà, tot un exemple de conscienciació lingüística en plena Transició democràtica.
Més que un accent
D’altra banda, parlar un català amb accent extremeny, sent nadiu de soca-rel, és una virgueria increïble que només un intèrpret de la categoria d’Eduard Fernández pot fer perquè és una cosa dificilíssima. Imita a la perfecció no solament l’accent castellanitzat, sinó la mescla de català i castellà (catanyol) de la gent que comença a aprendre la nostra llengua (estamos dejaos de la mano de Dios, no tenim transport, no tenim de res), i els qui ens en dediquem a l’ensenyament des dels nivells inicials reconeixem la cabriola que fa aquest insuperable actor al llarg de tot el metratge. Segons conta ell mateix, quan en va llegir el guió, va dir: «si algú ha de fer de xarnego, aquest soc jo».
El repartiment
He parlat d’Eduard Fernández i de Clara Segura, però en el repartiment hi ha també Zoe Bonafonte, Salva Reina, Carlos Cuevas, David Verdaguer, Vicente Romero, Óscar de la Fuente, Aimar Vega, etc. Actors que podrien haver fet qualsevol altre film i que, tanmateix, han volgut pujar-se al bus, mai millor dit, de la dignitat de tot un barri. I és que estem davant d’una pel·lícula coral, amb molts personatges secundaris en la qual tota la col·lectivitat que s’agrupa al voltant de Torre Baró adquireix una importància fonamental.
En aquest sentit, crida molt l’atenció que molts dels rostres que apareixen en la cinta són veïns reals del mateix barri, que continua sent obrer i humil com aleshores, i que esdevenen els vertaders protagonistes de la història. Ells estan en el rodatge, en el cartell, actuen. A tall d’exemple, la senyora Desideria, amb 90 anys, que va arribar a Barcelona literalment pujada a una burra, més de cinquanta anys després apareix en una pel·lícula que conta com ella i la seua gent va construir el districte on viuen.
Això, per descomptat, té un gran valor cinematogràfic. Per això, el dia de l’estrena, el passat 6 de setembre, hi hagué una projecció especial al cinema Aribau de Barcelona exclusiva per a tots els veïns del barri que, hi insistisc, probablement per primera vegada en les seues vides es van veure com a actors en la gran pantalla.
La música i la cançó
No vull deixar passar l’oportunitat de comentar un element fonamental a El 47: la música. Atrapa més que la imatge perquè els ulls els tanquem si no volem veure una escena, però, en canvi, no podem deixar d’escoltar una melodia. A casa de Manolo i Carmen sempre sona en la ràdio Gallo rojo, gallo negro, de Chicho Sánchez Ferlosio, una cançó mítica de la resistència que forma part ja de la tradició popular i que canta la filla del matrimoni, Joana, en l’actuació final del cor i de la qual destaque aquests dos versos pel significat que adquireixen en aquesta història de superació i de lluita social: no se rinde un gallo rojo / mas que cuando está ya muerto.
L’altra cançó de la pel·lícula, al final del tot mentre veiem fotos reals de l’època, és una obra mestra preciosa que ha compost ad hoc la jove cantant Valeria Castro, nominada l’any passat en els premis Latin Grammy, i està basada en la història real dels seus avis quan creuaven les illes Canàries. El títol és El borde del mundo i en voldria remarcar els versos següents: Y aunque pasen y pasen los años / no se olvida el recuerdo ni el daño o Que se luche por la dignidad de cualquier ser humano. Torne a repetir-ho, la història de Torre Baró és la història de tots. O com diu una veu en off al començament, esta es la historia de mi barrio, de mi ciudad y de mi país. Una peça en castellà i en català que no pot ser més bonica i emotiva.
El personatge real
Diuen els qui el conegueren que el Manolo Vital de carn i ossos fou una persona que defengué sempre la dignitat de tothom, especialment dels emigrants, i per això en un moment determinat de la pel·lícula diu una frase carregada de veritat: nos expulsaron de nuestra tierra y nos quitaron la dignidad. L’honor, el respecte i la decència d’aquells que, com assenyala la commovedora cançó de la canària, es troben i es queden al borde del mundo.
Hi ha una escena memorable en la pel·lícula que és la detenció del protagonista per part de la Guàrdia Civil. Esto pa qué, Manolo, eh?, pa qué?, li diu el maldestre agent Ortega al valent conductor. Es fa un silenci i, pensatiu, Vital respon: Cada uno es como es. Així era l’extremeny, un home bondadós, un emigrant caritatiu, un defensor de les causes justes. En conseqüència, tant el llargmetratge com la composició musical són un homenatge a totes aquelles persones que deixaren els seus pobles i emigraren a una terra millor, i els retornen l’honorabilitat que mai degueren perdre pel simple fet de buscar una vida més pròspera per a ells i els seus.
El moviment que ho inicia tot
No voldria deixar de fer referència als moviments veïnals de conscienciació social com el que encapçala el xòfer. L’activisme, la lluita de classes, l’esperit combatiu, la solidaritat i la integració expliquen allò que hui són els barris i les ciutats, recuperen la memòria, la posen en valor i expliquen que fa no res, com aquell que diu ahir, vingué gent d’Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura i amb les seues mans, totxo a totxo, construiren els barris. Sense moviment veïnal no s’avança, aquests activen les institucions, ja sabem que als polítics els costa fer coses bàsiques i essencials, ho estem comprovant últimament amb el tema dels preus de l’habitatge, un problema escandalós, greu, de país.
Per tant, El 47 és una història d’empatia, de revolució veïnal, de conscienciació col·lectiva i, en definitiva, cine de denúncia social tan necessari abans, ara i sempre. La unió fa la força, i tots junts, plegats, podem canviar les coses i desafiar el sistema com va fer, molt dignament, Manolo Vital i tot el veïnat de Torre Baró.
Un document històric més enllà d’el 47
Indubtablement, la pel·lícula té un fons documental i d’investigació enorme. Hi apareix un jove Pasqual Maragall, interpretat per l’actor Carlos Cuevas, que és eixe funcionari humil (ja li vaig dir que no hi pinto massa) que, com a passatger habitual de la línia 47, agafa l’autobús cada matí per anar a treballar a l’Ajuntament, en el qual és un mindungui, com ell mateix es defineix, i que acaba fent amistat amb el conductor.
Recordem que Maragall, anys després, serà alcalde de la Barcelona olímpica i cosmopolita de la qual molts presumiran, i quan guanyà les eleccions, va anar una setmana a viure amb Manolo i Carme a Torre Baró per poder entendre aquella realitat d’aquell barri allunyat del centre de la ciutat. Aquesta llicència màgica d’introduir un personatge històric real tan carismàtic com l’exalcalde barceloní és tot un homenatge a la seua figura que recorda molt el cine de Robert Zemeckis. Abans de la preestrena, el director va oferir una projecció particular a la família Maragall, la qual s’emocionà moltíssim en veure el seu parent, i va agrair a Marcel la inclusió, amb tanta tendresa, d’aquesta realitat ficcionada en la trama.
Una pel·lícula que no es queda al passat
En resum, El 47 és una pel·lícula emocionant, nostàlgica i entranyable, però també fabulosa i fantàstica amb la qual els espectadors, que poden plorar d’emoció, ràbia, alegria o tristesa, ben probablement se sentiran identificats. És, a més a més, una cinta documental que parla d’uns fets verídics, i és preciós com s’hi intercalen imatges d’arxiu de la Barcelona d’aquells anys, cosa que dona molta força a la història.
Aquesta mena de treballs en què participen actors no professionals però que són els vertaders protagonistes d’allò que s’hi conta activen la memòria, eixa que normalment es perd en dues generacions i que fa que els nets no sàpien ja d’on venen els seus avis. Aquest barri, l’hem construït per tu, li diu Manolo a sa filla en un moment determinat com recordant-li-ho. Per això, al meu entendre, té tant de valor aquest film, entre moltes altres raons.
De veritat, anime tothom a anar a una sala, que sempre és una bona estona de lleure cultural, i gaudir-ne el visionat, perquè cal donar suport al nostre bon cinema i a obres excepcionals, meravelloses i colpidores com aquesta. Allò que molts assistents veuran en la pantalla serà, senzillament, un reflex de les seues vides, i això, vulguem o no, commou.
