Tot i que ja porta uns mesos rodant per festival de tot el món, Lionel encara no ha arribat a les pantalles comercials. És una de les estrenes més destacades del cada cop més prestigiós Festival de Cinema Atlàntida, que es realitza a Mallorca de la mà de la plataforma i productora Filmin. L’òpera prima de Carlos Saiz arriba amb l’aval del premi a la millor pel·lícula aconseguit al festival internacional de Transilvània. I no, no és una pel·lícula de terror (per si hi ha algun mal pensat) sinó un documental ficcionat que segueix les passes de Lionel Corral i Lionel Corral Bernal, uns personatges que Saiz ja havia retratat a La hoguera, el seu primer curtmetratge.
Lionel, en certa manera és un títol polísemic, ja que al·ludeis als dos protgonistes del film. Els Lionel són pare i fill i això ens permetrà caracteritzar-los per poder-los identificar. Lionel fill, separat un temps del seu pare, es veu obligat a conviure amb ell després de la mort de la seva mare. Lionel pare, per la seva banda és una persona amb la què es fa difícil conviure: té un caràcter difícil, excessiu i és model molt marcat de masculinitat tòxica. No és estrany que pare i fill no es portin massa bé. Junts hauran de fer un viatge en cotxe a Marsella on es retrobaran amb part de la família. Aquí apareixerà Alicia, filla i germana dels Lionel, que serà una presència desllorigadora en la relació dels dos protagonistes.
Lionel és una obra a mig camí entre els documental i una road movie. Es nota que Carlos Saiz està fascinat per protagonistes del film. També es nota que ja es coneixien anteriorment: hi ha molta confiança i llibertat davant i darrera de la càmera. Aquesta segueix amb calma i parsimònia pare i fill ja sigui a la casa paterna, el viatge dins el cotxe o els llocs de la costa francesa on el pare li fa recordar els primers anys de matrimoni. La càmera de Saiz s’acosta als seus rostres, retrata els seus moments de tensió, aquells en els que Lionel fill s’espanta i no comprèn les exagerades reaccions dels seu pare que en algun moment, fins i tot, li fan passar vergonya. Tot sempre vist des d’una certa distància emocional i narrativa que li permet no jutjar ni posicionar-se respecte el que s’està veient a la pantalla.
El film de Carlos Saiz segueix l’estela de creadors documentals com Isaaki Lacuesta, sobretot en els seus primers films. Però, d’alguna manera també es por relacionar amb una sèrie d’obres més contemporànies que pretenen retratar una certa marginalitat com ara La guitarra de Yerai cortes (Antón Álvarez, 2025), centrada també en els secrets i conflictes d’una família o Ciudad sin sueño (Guillermo García López, 2025) que, també de manera ficcionada, retrata la vida dels habitants del deprimit barri madrileny de la Cañada Real.
Veredicte
El millor: El retrat íntim i sense complexos dels protagonistes.
El pitjor: Que ara que el film té repercussió mediàtica i festivalera l’estrena estigui prevista pel setembre.
Nota: 8
