A ‘Territori Cinèfil’ fa temps que estem en silenci. Fèiem valdre aquella suada frase feta de ‘si no pots millorar el silenci, calla’. Bé, doncs ha arribat el moment de trencar aquest silenci, que no sé pas si el millorarem, però el que vaig veure l’altre dia és simplement espectacular. Una oda als fans, un retorn a la infància en ple segle XXI, un 1994 més viu que mai, en definitiva, Transformers: Rise Of The Beasts.
Ho dic ara, i no accepto debat possible. És el millor film d’acció real que s’ha fet mai de Transformers. No diré pas que les cinc anteriors que feien un bloc amb Megan Fox, Shia LaBeouf, Mark Whalberg o Josh Duhamel no les hagi gaudit, perquè ho he fet. O que les referències artúriques no m’hagin fet explotar el cap, perquè ho han fet. Però els faltava… no sé com dir-ho. Ànima. Els Optimus Prime, Bumblebee, Megatron i companyia eren força diferents dels que tots teníem al cap.
Els Transformers tornen per la porta gran
Però alguna cosa va canviar amb el reinici que va suposar Bumblebee, la pel·lícula. Més color, més humor i en definitiva, més Transformers. Aquesta primera picada d’ullet, que transportava l’acció als anys 80, precisament moment en què Hasbro va fer néixer la franquícia, va suposar tornar a sentir les emocions de quan de petits ens plantàvem davant el televisor per saber què passava amb Optimus i companyia. Però, feia falta un pas més perquè la cosa no es quedés en un film satèl·lit que fluctuava per l’espai sideral de les plataformes d’streaming.
Això va passar amb l’estrena de Transformers: Rise Of The Beasts. He de dir que era un xic escèptic en veure com farien encaixar els Maximals en aquest nou concepte de Transformers que s’estava creant. I és, simplement, perfecte. Un Optimus que per fi és Prime, les aparicions de Mirage i Arcee, els Maximals i Unicron. Pell de gallina pràcticament des del primer moment, llàgrimes en diversos moments del film i un Mirage en pla estel·lar que plasma molt bé la personalitat hiperactiva que el bòlid tenia en els dibuixos. Tot amanit amb el sempre omnipresent líder dels Autobots i un molt bon contrapunt amb Primal i, per descomptat, l’espectacular exuberància de Bumblebee. Tot amb el Machu Picchu de fons.
I el final? (ALERTA SPOILER). L’aparició dels GI Joe que obre un món de possibilitats pràcticament infinit per tenir una guerra entre el bé i el mal durant tota la dècada dels 90! Megatron i una aliança amb Cobra, els VAMP com a evolució dels Autobots, que segur que portaran de retorn a Hound. Una simple i genial obra mestra per obrir una nova franquícia que realment ens faci vibrar a tots els fans. I no oblidem, Unicron no ha mort, els Quintessons encara no han aparegut i com deia Andrés Montes, la vida pot ser meravellosa i amb els Transformers, sens dubte, ho és.
