‘Das Teufels Bads’: el paisatge d’un infern interior i una romantització perillosa

- Advertisement -

Es coneix com a sincretisme el procés cultural i històric en què una religió nova adopta o adapta pràctiques culturals anteriors per tal d’imposar-se en una comunitat. Al llarg de l’alta edat mitjana, arreu d’Europa, l’expansió del cristianisme es va basar en gran part en adaptar-se als ritus pagans de les comunitats preexistents. Amb el pas dels segles, el cristianisme es va acabar imposant com a religió predominant, estructurada i alineada amb el poder polític.

Així i tot, la pervivència de ritus i pràctiques paganes no acabà de desaparèixer. Sovint es barrejaven o reinterpretaven per encabir-les en el dogma cristià. La idea que aquests ritus, que connecten amb una realitat molt més antiga que la mateixa memòria, perviuen avui en dia és una de les bases fonamentals del subgènere Folk-Horror. Corones de flors, estàtues de vímet i, sobretot, sacrificis humans formen part de l’imaginari que estructura aquest gènere.

- Advertisement -

Entre el true crime i el drama històric

- Advertisement -

Seria lògic, doncs, que en veure l’estètica i línies mestres de l’argument que proposa Das Teufels Bads (The Devil’s bath) penséssim en un folk-horror. Però no, això no va d’això. Això va de coses més profundes (i no tan antigues).

La pel·lícula de Veronika Franz i Severin Fiala, guanyadora a Millor Pel·lícula de la 57a edició del Festival de Sitges, ens transporta a l’Àustria rural de mitjan segle XVIII. Una ambientació nodrida d’una posada en escena impecable des de les localitzacions fins al disseny de vestuari i attrezzo. En aquest context, se’ns explica la història d’Agnes (Anja Plaschg), una jove grangera molt sensible que es casa amb un home pràcticament desconegut (David Scheid) per començar una nova vida. Al llarg de la pel·lícula veurem el viatge als inferns d’Agnes, a causa de les seves dificultats per adaptar-se a la seva nova vida. La cinta ens presenta així una visió del patriarcat des d’una perspectiva històrica, al mateix temps que retrata el procés de construcció d’una depressió profunda.

El caràcter històric en aquesta cinta no es limita a una simple ambientació. Al final de la pel·lícula se’ns indicarà que la història d’Agnes i el seu tràgic final foren certs. Però és que, a més, aquest exemple ens serveix de mostra d’un fenomen molt més arrelat i comú del que pensaríem. A la zona d’Àustria i Alemanya, entre els segles XVII i XVIII (diu la pel·lícula) hi ha documentats més de 400 casos de dones amb depressió profunda que decideixen cometre un assassinat per així ser condemnades a mort.  Aquesta situació permetia que les condemnades tinguessin dret a l’exculpació dels seus pecats, de la que no gaudirien si se suïcidessin. La gran majoria de víctimes dels assassinats eren nens.

Algunes reflexions necessàries

La pel·lícula és dura. Trista, sòrdida, violenta i dura. I això no és negatiu en tant que el tema que tracta, i com el tracta, no permet gaires més interpretacions. Ara bé, hi ha un element que ens hauria de posar les antenes alerta: la romantització del suïcidi. La manera en com es va trenant el relat condueix a l’espectador a veure el final de la pròpia vida com l’única solució possible. I, de fet, quan arriba, es mostra com un acte d’alliberament a celebrar. Podríem pensar que s’opera amb una certa ironia, en tant que és aquí on podríem trobar l’element més terrorífic del film. Però tal com es planteja el conjunt de la pel·lícula, no sembla que la cosa vagi per aquí.  El fet que es tracti d’una proposta tan immersiva i subjectiva, sense opció a un distanciament brechtià que permeti racionalitzar-la (són alemanys, collons, això ho haurien de saber!) és el principal ingredient que em porta a pensar en aquesta romantització.

Al llarg del film anem veient les distintes peces que van endinsant Agnes a un estat de depressió quasi catatònic. Podem anar destriant els errors propis i aliens que la porten a aquest estat. Podem veure un retrat del patriarcat i com opera especialment a través del personatge de la sogra (Maria Hofstätter), aportant una perspectiva interessant al paradigma opressor-oprimit habitual. De fet, convida a pensar en com les nostres àvies tractaven a les seves nores o fins i tot les seves filles. Així, veiem que aquestes situacions han estat (i continuen sent) bastant habituals. Pentura no tan exagerades, però igualment no tan llunyanes.

- Advertisement -

Per altra banda, el discurs que envolta la pel·lícula i que justifica gran part de les coses és el fonamentalisme religiós de l’època. D’acord. Però també és cert que en nombroses ocasions se’ns ensenya a Agnes com una beata en contraposició a una societat més aviat pragmàtica. Patriarcal i cruel, sí, però alhora pragmàtica. La religiositat d’Agnes funciona com a refugi personal davant la situació cruel que pateix; tanmateix, les causes d’aquesta opressió no són necessàriament religioses.

En definitiva

Tot l’aparell tècnic i de posada en escena funciona de meravella. Els paisatges, el vestuari, els decorats… tot va com una roda. La pel·lícula és atmosfèrica i fins i tot bella, amb una fotografia molt impactant. Precisament per això la violència, quan sorgeix, genera una espècia de dissonància que la fa tornar més rellevant.  El guió també està molt ben construït i el repartiment el defensa amb mestratge del primer al darrer.

Ara bé, discursivament hi ha diverses red flags que s’han de tenir en compte. Val la pena veure-la? Definitivament, sí. És molt bona pel·lícula. Això sí, amb capet i dits de front. No està la situació (especialment entre la gent jove) com per anar romantitzant segons quines coses.

- Advertisement -
Joan Miquel Mas Salom
Graduat en Història i periodista vocacional en formació, és un enamorat de la fantasia, el terror i la ciència-ficció. Amb una vida professional caòtica i eclèctica, està sempre pendent de trobar una escletxa de temps per endinsar-se en una bona història, bé sigui entre pàgines com entre pantalles. Pot passar-se hores divagant i sobreanalitzant sèries, pel·lícules i novel·les, una qualitat que explota col·laborant amb 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents