Feia molt de temps que no vivia un entreacte de 15 minuts en un cinema. Diria que el darrer cop va ser amb la tercera entrega de Pirates del Carib l’any 2007, una experiència cinematogràfica que encara recordo ara. Com també recordaré durant molt de temps l’experiència cinematogràfica de The Brutalist (que res té a veure amb els pirates), no per l’entreacte, sinó perquè és una pel·lícula d’unes dimensions tan grans que et sobrepassa completament com a espectador.
The Brutalist és gegant en el sentit més literal, té una durada de 3 hores i mitja, però també en la magnificència de les seves imatges i en les temàtiques que tracta: la immigració, la genialitat, l’Holocaust, la lluita de classes… Tot plegat, articulat a través de la història d’un arquitecte jueu que ha aconseguit fugir dels nazis i arribar als Estats Units a la recerca d’una segona oportunitat, que trobarà, en forma de regal enverinat, en l’encàrrec que li farà un multimilionari.
Monumental, però personal
La pel·lícula, en el seu nucli, no deixa de ser una exploració de la falsedat de la idea del “somni americà”, il·lustrada en el magnífic pla a l’inici del metratge amb l’Estàtua de la Llibertat de cap per avall. Aquesta idea subversiva ja l’havíem vist en altres films, com Moonlight o la recent Anora, i el format de gran relat èpic nord-americà pot recordar a Hi havia una vegada a Amèrica, de Sergio Leone, o a Pous d’ambició, de Paul Thomas Anderson. Però tot i la seva grandesa i als referents als que pot remetre, The Brutalist s’erigeix en una obra única. Monumental, sí, però també molt personal.
Amb només 36 anys, Brady Corbet dirigeix aquest monstre de pel·lícula amb una personalitat implacable, prenent decisions tan valentes com gravar en VistaVision, un format que gairebé no s’ha utilitzat des del cinema dels anys 60. En aquest sentit, és inevitable veure clars paral·lelismes entre el director i el seu protagonista, László Toth: tots dos amb una ambició i valentia desmesurada per crear una obra colossal i transcendent, amb una duresa i contundència que amaga la bellesa i profunditat del que hi ha darrere.
Perquè si alguna cosa té el gran projecte de László Toth (l’edifici que li encarrega el magnat) i el de Brady Corbet (The Brutalist) és la profunditat de diferents capes que es van destapant com més hi penses. I així la pel·lícula creix amb el temps, admirant-la una mica més a cada volta que li dones, tot al contrari del que succeeix amb altres candidates a l’Oscar (Emilia Pérez…).
La forma de The Brutalist
Però abans d’entrar en la profunditat del que ens vol dir Corbet gràcies a un final rodó, durant les 3 hores i mitja anteriors ja havia quedat fascinat no tant pel què, sinó pel com. I el com el posen la fotografia, la banda sonora i les interpretacions. No hi ha ni una imatge que no sigui intencionada. Darrere de cada pla, s’endevina la dedicació de Brady Corbet i el cinematògraf Lol Crawley per posar la càmera al lloc més interessant possible. I el resultat són alguns dels plans més impressionants del cinema d’aquest darrer any.
Daniel Blumberg és l’altre artista amb qui vaig sortir impressionat del visionament, autor d’una banda sonora tan majestuosa, inquietant i poc convencional com la mateixa pel·lícula. I massa he trigat a parlar d’Adrien Brody i la seva absoluta implicació física, mental i emocional per interpretar un personatge més gran que la vida mateixa com és László Toth. És ell qui carrega amb tot el pas dramàtic durant tot el metratge sense perdre’n la pulsió ni un sol segon. També estan impecables Felicity Jones en el paper de la seva dona i Guy Pierce en el del nord-americà multimilionari.
Oscar a Millor Pel·lícula?
Pensant en els Oscars, els tres aspectes que he comentat em semblen guardons obligats per The Brutalist: fotografia, banda sonora i interpretació masculina. I aniria més enllà en la meva aposta per atorgar-li també Millor Pel·lícula i Millor Direcció. Una direcció que ja va ser reconeguda al Festival de Venècia, traspassant la relació entre Corbet i Toth més enllà del que el mateix autor havia dissenyat, ja que el seu protagonista també és reconegut a Venècia, a la Biennal d’Arquitectura, al final del film.
Una d’aquelles casualitats que no fan més que reafirmar que The Brutalist és una obra que sobrepassa la pantalla del cinema per fer ecos en la nostra realitat. És contundent, monumental i dura, i com l’edifici d’un gran arquitecte de la Bauhaus, sobreviurà el pas del temps i continuarà sent admirada per qui la contempli, passi el que passi al seu voltant. Aquesta és la feina d’un gran arquitecte, i la d’un director de cinema que sap què és el cinema de veritat.
Veredicte
El millor: L’ambició per fer una obra d’aquestes dimensions.
El pitjor: Alguna decisió de guió a la segona part.
Nota: 8,5