Anora és el film de l’any! I és una autèntica sorpresa. La flamant de la Palma d’Or de Cannes ha estat també la gran triomfadora dels Oscars 2025 amb un total de 5 premis incloent Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Guió i Millor Actriu Protagonista. Es tracta de la nova pel·lícula del Sean Baker el director culte indie que s’ha posat de moda, però que, podem afirmar i demostrar, té una llarga trajectòria que demostra anar més enllà del hype. Cintes com Starlet, Tangerine (un prodigi rodat íntegrament amb un iPhone) o The Florida Project són la carta de presentació d’aquest director nord-americà preocupat per la marginalitat.
El cinema de l’americà Sean Baker és un sintetitzador de tota la tradició de captació de la realitat que comença amb ell neorealisme, passa pel primer cinema social anglès anti Thatcher (Ken Loach, Stephen Frears, Mike Leigh) i salta l’Atlàntic per trobar-se, de puntetes, amb John Cassavetes i Robert Altman. Baker recull tota aquesta manera de treballar la realitat social i la barreja amb un potent disseny de personatges. És per això que quan estàs veient una de les seves pel·lícules mai tens clar quan n’hi ha de realitat i quant de ficció.
Anora, una Pretty Woman realista
Anora o Ani, com li agrada que li diguin, és una jove prostituta de Brooklyn. Malviu a la nit envoltada de senyors que gasten els seus diners per veure-la ballar. Com a tots els contes, un dia apareix un noiet, guapet, una mica esbojarrat i superficial, que li proposa anar a casa seva. Allà descobrirà que és fill d’un empresari rus i s’enamorarà perdudament, ell sembla que també fins que arribin els seus pares de la Rússia profunda a posar ordre.
Aquest argument ha fet que es consideri la nova pel·lícula de Sean Baker com una nova Pretty Woman dins unes coordenades molt més realistes. Des d’aquí podem afirmar que Anora seria, en tot cas, una anticomèdia romàntica que aposta per mostrar la sordidesa del món de la prostitució sempre des d’un punt de vista còmic però respectuós. Perquè just aquest és un dels atractius de la seva obra: al marge de tota la tradició de cinema més o menys realista citada fa dos paràgrafs, Baker barreja a Anora la comèdia més esbojarrada que podria emparentar amb Jo que noche d’Scorsese o, potser, les screwballs (o comèdies boges) més atrevides dels anys 30 (com per exemple Sucedió una noche o Bola de fuego).
Qui en dona més? Així tenim que el retrat de les dures condicions de les ballarines eròtiques es converteix en el relat dels somnis i aspiracions d’una noia de Brooklyn que s’enamora del fill d’un mafiós rus. A partir d’aquí res serà el mateix: cases de luxe, xoc cultural, desfasaments etílics, una boda a Las Vegas, un segrest i molt més. I no estem tan lluny del que ja va proposar Billy Wilder a Un, dos, tres amb la presumpta boda del comunista amb la filla del president de la Coca-cola.
Un veterà que no ho sembla
Cal també parlar del gran disseny de personatges a les pel·lícules de Sean Baker que són essencials per entendre la seva aproximació a la ficció. La fauna que habita les pel·lícules del director, des de les encantadores i esbojarrades transsexuals de Tangerine al barrut i adorable protagonista de Red Rocket, presenta una galeria de personatges americans dins de la marginalitat que no perd mai comentari social crític i que s’acosta a una actualització dels personatges de Dickens. I això, en el cas d’Anora, també és mèrit de les grans interpretacions de Mickey Madison, que dona vida a una Ani “poligonera” però amb ànima, una Juani de Brooklyn i, en la segona part del film, Yuriy Borisov, un pinxo capaç d’entendre les necessitats de la protagonista.
Veredicte
El millor: La connexió final i inesperada amb Estiu 1993 de Carla Simón.
El pitjor: El seu metratge podria haver estat molt més reduït sense perjudici per l’acabat final del film.
Nota: 9
