Emilia Pérez és un dels films imprescindibles de l’edició 2024 del Festival de Cannes. El director francès Jacques Audiard (The Sisters Brothers) s’ha atrevit a escriure i dirigir un musical ambientat a Mèxic on el narcotràfic i la delinqüència es barregen amb la identitat sexual. En altres paraules, el narco protagonista del film, el temut Manitas del Monte, contacta una brillant advocada (Zoe Saldaña) i li fa una proposta ben estranya. L’ha d’ajudar a fer-se un canvi de sexe i, de passada, desaparèixer del mapa amb la seva nova identitat. Emilia Pérez serà el seu nou nom.
La protagonista de la pel·lícula és l’actriu espanyola resident a Mèxic Karla Sofía Gascón. Al film es posa a la doble pell de Manitas i Emilia en les dues parts del llargmetratge. En aquest trencaclosques de delinqüència i lluita trans, hi falta l’esposa de Manitas del Monte, interpretada per Selena Gómez. Ella tindrà un paper clau en la resolució d’aquest complex puzle quan els fills de l’exparella es col·loquin al centre de la trama. En aquell moment la protagonista haurà d’enfrontar-se a “ell mateix”. O sigui, ha de descobrir si el narco controlador i sanguinari ha quedat del tot esborrat de la seva identitat. És possible que Emilia Pérez, que ara és una filàntropa compromesa a buscar desapareguts pel narcotràfic, encara tingui una bèstia dins.
Emilia Pérez: entre la telenovel·la i l’avantguarda
Cal lloar la valentia de Jacques Audiard. La seva audàcia té moment certament brillants (tot i que histriònics i kitsch) però acaba caient en la temptació de la telenovel·la llatinoamericana. L’excés de metratge implica un crescendo de melodrama que acaba fent-se feixuc. I és una llàstima perquè la primera part del film, on es planteja el canvi de sexe i la pel·lícula es mou a gust entre l’humor, el cine negre i el musical és certament atractiva.
Segurament, hi sobren números musicals (amb molt poca musicalitat) i alguna subtrama secundària al segon acte. Malgrat això el llargmetratge surt ben parat en la posada en escena i en el seu equilibri impossible de gèneres cinematogràfics. No és una cinta apta per a tots els paladars. Se l’acusarà (sense falta de raó) d’artefacte pompós al servei d’una història excessivament impregnada de tragèdia clàssica artificial. També hi haurà qui valorarà la seva gosadia i crítica social a través d’un vehicle poc convencional.
Veredicte
El millor: la valentia de barrejar gèneres, a priori, incompatibles i sortir-ne airós.
El pitjor: els girs de telenovel·la del segon acte
Nota: 7,5
