‘The Bikeriders’: la llei de l’asfalt, i de Jeff Nichols

- Advertisement -

Possiblement, aquesta ressenya de The Bikeriders no sigui gaire objectiva, ja que un servidor considera Jeff Nichols com un dels grans directors actuals (i a hores d’ara una mica més enllà i tot). Per tant, esperar vuit anys per tornar a veure un film seu, i fer-ho en pantalla gran, l’emoció i l’expectació eren màximes. L’espera ha valgut la pena, i amb escreix.

The Bikeriders
The Bikeriders

- Advertisement -

Jeff Nichols és un director rural. Tota la seva filmografia està basada en aquest aspecte, drames situats sempre dins l’Amèrica profunda, amb la representació de paisatges oberts, de pobles interiors, de personatges arrelats, de famílies lluitadores, de petites relacions que esdevenen grans històries. I tot i tenir aquest nexe en comú i miralls en el cinema de les dècades dels 60 als 80, Nichols té la capacitat de dotar amb la seva pròpia identitat (una barreja d’autoria, comercial i cinema en majúscules) cada un dels seus treballs. Ja sigui de to apocalíptic (Take Shelter), ja sigui una història d’amor interracial verídica (Loving), ja siguin thrillers consumats (Shotgun Stories, Mud), o una història moral de fantasia Spielbergiana (Midnight Special). I el més important, sempre construeix relats interessants, amb la manera tradicional que té per explicar-nos una història.

- Advertisement -

Pot semblar simple, pot mostrar personatges senzills, però el director sap com aprofundir en ells i en el seu entorn, territoris campestres avui en dia poc utilitzats, i donar-los una conjunció que esdevenen experiències cinematogràfiques gratificants. És un director que sempre et manté captivat. Perquè Nichols també és un director d’actors, es rodeja de bons artistes, en treu el millor d’ells i a conseqüència fa que vulguis saber més dels personatges que interpreten.

Un cinema autoral, independent i profund

A The Bikeriders no és diferent. Podia haver presumit de motos amb dissenys elaborats, llantes, manillars i colors llampants i sorolls estridents propis de l’època i portar-ho a un nivell més Hollywoodià, amb persecucions vàries i caricatures fàcils. Però Nichols torna a fer gala del seu punt més autoral, independent i profund i s’apropa als personatges perquè portin el pes de la història, amb molts primers plans de converses naturals, juntament amb una fotografia esplèndida per a cada escena.

The Bikeriders
The Bikeriders

The Bikeriders està basat en un llibre fotoperiodístic de Danny Lyon, que entre els 60 i 70 entrevistà a una sèrie de membres d’un club de motoristes, en el film The Vandals, una versió fictícia dels Outlaws Motorcycle Club, fent-los fotografies i gravacions per conèixer més el seu tipus de vida.

La versió cinematogràfica que ens pertoca, doncs, adaptada pel mateix Nichols en forma de guió sòlid, comença amb la immensa, esplèndida i incommensurable Jodie Corner. Amb ella arranquem les gravacions i la màgia del relat, i juntament amb el seu personatge entrem en el món del citat club mentre condueix el film d’una manera magistral amb un ampli registre d’emocions i un accent americà deliciós que sincerament seria una aberració no donar-li cap premi per la seva actuació.

Tampoc podem desmerèixer l’ascendent i omnipresent Austin Butler, que no deixa de donar-nos una actuació ferma del clàssic mascle dur en desús de mirada seductora, amb algun sentiment, que li escau de meravella, una mena de James Dean modern per entendre’ns. Perquè el que fa The Bikeriders és recuperar el tipus dur del cinema dels cinquanta i seixanta, éssers lliures, masculins, rebels, proscrits que volien crear les seves pròpies regles i viure les seves pròpies vides. Però és que a The Bikeriders no només en tenim un de tipus dur. Ni dos. N’hi ha més. No en va Marlon Brando i el seu film El Salvatge de 1953 són directament importants per la història que aquí es crea. 

Un relat ple de classicisme i romanticisme

El film fa servir un 70% dels diàlegs del llibre de Lyon mentre que la resta és fictici. En ell se’ns explica com a finals dels seixanta un grup de joves amants de les carreres de motos i les trobades esbojarrades decideixen crear The Vandals, grup liderat per un gran Tom Hardy, un altre tipus dur com pocs, aquí adoptant un accent americà que el distancia de la seva Anglaterra natal. La seva presència també omple la pantalla de manera colossal.

The Bikeriders
The Bikeriders

- Advertisement -

A mesura que avancem, coneixerem altres membres del club de motoristes (Nichols no es tanca i fa molt bé a no enfocar la història sempre en els mateixos personatges, aquí aprofitant per introduir, com a tots els seus films, la presència del sempre eficient Michael Shannon) i com viuen entre asfalts, bars i picabaralles, molts abandonant les seves famílies per conviure amb aquesta altra, fins al punt que noves generacions premen l’accelerador amb força per voler canviar les coses. Aquí es barallen, s’emborratxen, conversen sobre la vida, el país post-Vietnam, els seus somnis i les seves decepcions, tot dins d’una excel·lent recreació de l’època, que sap transmetre una manera de viure, un sentiment, un relat impregnat d’una essència i un esperit fora de la llei clàssics, un romanticisme quasi desaparegut.

Jeff Nichols veu d’estils coneguts, però sempre sap distanciar-se dels seus referents, en aquest cas d’Easy Rider, possiblement el film més famós que ens ve al cap quan visionem The Bikeriders. Perquè Nichols sap molt bé com adaptar el bon cinema clàssic amb el cinema més actual. Potser el temps ho dirà i el posarà al seu lloc, però Jeff Nichols és (o així hauria de ser), el futur del cinema.

Veredicte

El millor: la direcció de Jeff Nichols i la solidesa per com explica una història, les actuacions de tothom, la recreació de l’època, la banda sonora, la sensació real d’escapisme que dona l’autèntic cinema.

El pitjor: que alguns vegin que no té història, que no tingui tirada a les sales per culpa de l’àmplia oferta i la poca afluència als cinemes, que no es reconegui el seu valor cinematogràfic, que no entri a l’època de premis l’any vinent.

Nota: 10

- Advertisement -
Carles Vilar
Autor nascut l'any 1977, entre naus espacials en forma de lletra X i robots de caminars xiuladors que li trepitjaven els peus, mentre nous encontres apareixien del cel saludant amb una música de compositor etern. Va créixer en una època màgica (els 80) que ara tot el món sembla voler recuperar, donant alegria als que la van viure, i indiferència als deambulants. Autor de la saga literària de fantasia èpica començada amb 'La Pedra de la Llum' (Ed. Tempore, 2017) i seguida per 'El Camí d’Ainesderion' (Ed. Tempore 2019). Actualment es troba en fases de correcció del tercer volum. En el passat fou col·laborador amb articles de cinema i sèries televisives per altres plataformes digitals. Va seguir els camins de la llum per il·luminar-se, donant sentit al seu missatge principal. Fins que ben aviat decidí establir-se en una nova llar, fora d'aquest món, per escapar de l'obscuritat del present.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents