“La gent va als restaurants per ser cuidada. Hi va per celebrar, per relaxar-se, per no haver de pensar en res més. La gent va als restaurants per sentir-se menys sola”. Així explica el Carmen al seu difunt germà Michael d’on li neix la voluntat d’obrir un restaurant en la preciosa primera escena de la quarta temporada de The Bear. Una explicació que ressona com un eco al llarg de tota la temporada: en cada episodi, en cada conversa, en cada pla.
I és que si les primeres temporades de The Bear eren plenes de conflicte, d’agressivitat i de frustració, aquesta quarta és la temporada de les cures, del perdó i de la unió. Una aposta arriscada i valenta per part del seu creador, Christopher Storer, que ja a la tercera temporada havia baixat el foc per ser més introspectiu i créixer des de l’interior dels personatges i no tant des de la trama externa. I l’aposta ha donat els seus fruits, els més dolços que ens ha ofert mai la sèrie, en una deliciosa quarta temporada.
‘The Bear’ creix des de la pausa
A l’inici, The Bear era una sèrie absolutament frenètica, que no et deixava respirar, i amb aquest ritme va convertir-se ràpidament en una de les millors de la televisió actual. L’atrevida decisió de frenar aquest ritme no va agradar a tothom a la tercera temporada – i és cert que, per exemple, trigar dues temporades a prendre una decisió com ho fa la Sydney és una mica massa -, però des de la pausa ha sabut endinsar-se més dins del món interior dels seus personatges, i fer-los evolucionar.
El Carmen per fi és capaç de veure la toxicitat que genera per culpa dels seus traumes, la Sydney ha après a valorar-se a ella mateixa, el Ritchie és una persona completament diferent que a l’inici de la sèrie i fins i tot els Faks han tingut desenvolupament de personatge! Veure sortir del pou a tots aquests individus a qui hem vist patir i estancar-se contínuament genera una emoció indescriptible a l’espectador. Acostumats com estàvem als crits i els insults, quan, de sobte, es diuen coses boniques, toca força la fibra, la veritat.
La tercera i quarta temporada s’han cuinat amb paciència – i gairebé semblen una sola dividida en dues parts -, de manera que ara s’han servit tots els plats que havien semblat inacabats. Així, els personatges han vist els seus arcs completats de força satisfactòria, perquè el procés ha estat curós. I és que es nota l’amor dels guionistes no només per la cuina, sinó també per la construcció dels seus personatges.
Interpretacions descomunals
També per part dels actors que els interpreten es fa evident l’amor que senten pels seus personatges. El Carmen no podria estar en millors mans que les d’un Jeremy Allen White que m’atreveixo a dir que es troba entre els millors joves actors treballant a la indústria actualment (ganes de veure’l fent de Bruce Springsteen a Deliver me from nowhere). El magnetisme amb què omple la pantalla i la capacitat d’expressar la més absoluta tristesa o alegria a través dels ulls és força incomparable.
Però si la quarta temporada de The Bear és d’algú, és d’Ayo Edebiri. A més de dirigir el magnífic quart episodi, centrat en el seu personatge, el de la Sydney, ens deixa moments interpretatius estel·lars com la duríssima escena a l’hospital o la discussió del darrer capítol. I aquí és on també entra Ebon Moss-Bachrach (Ritchie), impecable tant en aquell últim episodi com en tota la temporada. Mereixen menció també Abby Elliott com a Natalie, Lionel Boyce com a Marcus i l’encert de recuperar a Will Poulter en el paper de Luca i a Sarah Ramos en el de Jessica.
I ja posats a mencionar, també estan magnífics i ho donen tot amb els seus cameos Jamie Lee Curtis, Bob Odenkirk, Sarah Paulson, John Mulaney, Gillian Jacobs, Josh Harnett i Brie Larson (quina llista més llarga!), que es reuneixen en el setè episodi, un dels millors de la sèrie i de l’any, en general, per la capacitat de subvertir expectatives, oferir-nos converses exquisides i donar-nos aquella escena sota la taula que encapsula tota la tendresa i unió que caracteritza aquesta temporada.
Un univers al qual sempre vols tornar
Igual que les interpretacions, també continuen a un nivell de mestratge elevadíssim la direcció i el muntatge, ara menys accelerat però igualment fascinant, que, juntament amb la construcció dels personatges i la sempre encertada banda sonora, permeten crear un univers únic que sents que té vida pròpia i al qual sempre vols tornar. I aquest és l’objectiu final de qualsevol sèrie, que hi vulguis tornar.
Perquè encara que els arcs dels personatges sembla que comencin a arribar al final amb la resolució dels seus traumes i de les tensions no resoltes, jo continuaria mirant The Bear només per veure’ls relacionar-se i, sobretot, veure’ls cuinar (l’única cosa que he trobat a faltar aquesta temporada, una mica més de fogons). Per sort, els meus desitjos es faran realitat perquè ja ha estat confirmada la cinquena temporada: qui sap si un digestiu per acabar de fer baixar la dolçor d’aquesta temporada o els xefs ens sorprenen amb un plat més amarg.
https://www.tiktok.com/@elcinefilcat/video/7522871103098768662
Veredicte
Agradarà: Als que gaudeixin de la sèrie en el seu nou ritme més reposat.
No agradarà: A qui trobi a faltar l’estrès a la cuina constant de les primeres temporades.
Enganxòmetre: 9
Nota: 9,5
