El setembre de 2022 es va estrenar als cinemes Smile, el primer llargmetratge del director estatunidenc Parker Finn. Després d’haver aterrit el públic amb cinema de terror incontestable i haver generat uns beneficis de què molt pocs poden presumir —217 milions arreu del món havent-n’hi costat 17—, avui, Finn estrena Smile 2, el seu segon llargmetratge, seqüela de la seva antecessora.
El cineasta Parker Finn gaudeix d’un talent natural per dirigir, com ja va demostrar fins i tot abans d’estrenar-se a la pantalla gran amb els seus curtmetratges The Hidebehind (2018) i Laura Hasn’t Slept (2020), que es poden trobar a internet. La sensualitat i elegància dels seus moviments de càmera i la seva capacitat de teixir un suspens ambiental tan palpable són algunes de les característiques que van fer de Smile un absolut èxit, i es repeteixen de nou en aquesta segona entrega. Això no obstant, Smile 2 deixa a desitjar i decep en alguns aspectes. En aquesta nova cinta seguim la història de l’estrella del pop Skye Riley —interpretada per una molt notable Naomi Scott— en la seva tornada als escenaris després d’una catàstrofe personal. En ple procés de recuperació, Riley comença a experimentar episodis d’al·lucinacions terrorífiques, sent visitada per la temuda presència de la maledicció de Smile.
Una espècie de deliri pretesament ‘lynchià’
En aquest cas, l’aproximació a la vida personal de la protagonista perd poder i com a espectador es fa difícil de connectar-hi, fet també provocat per un elenc de personatges secundaris fluix, i el film acaba aproximant-se més al públic com a un asfixiant thriller psicològic farcit de jumpscares que no pas d’una verdadera cinta de terror. Això també és provocat per un guió molt millorable, que, a més de repetir patrons i recursos de la primera entrega, n’abusa en aquesta segona, en especial del narrador no fiable: constantment presenciem escenes en què la realitat és distorsionada pel punt de vista subjectiu i alterat de la protagonista, la qual cosa provoca bons cops d’efecte, però a la tercera, quarta o cinquena vegada perd tant el factor sorpresa com la gràcia i es trenca el pacte de credibilitat entre l’espectador i el director. El camí del relat, lluny d’evolucionar i portar cap a un fi clar, esdevé repetitiu i absurd, en una espècie de deliri pretesament ‘lynchià’.
És d’agrair, però, poder veure terror d’alt pressupost al cinema, i encara més a les mans d’un director amb tal autoria i desacomplexament. Es nota, en aquest aspecte, un apartat tècnic molt ben treballat, amb especial incidència en el treball sonor i la banda sonora, del compositor Cristobal Tapia De Veer. Tot plegat produeix, en conjunt, algunes escenes realment esfereïdores i memorables, en especial la primera, un pla seqüència d’acció visceral que recorda al Tarantino més iniciàtic o a la més recent Ducournau, i l’última, que revela la veritable naturalesa fantàstica del film amb un orgull pel gènere i una força enorme en les imatges, que ens pot arribar a transportar a referents recents com It Follows (2014) o la mateixa Barbarian (2022).
Terror sense profunditat
Smile 2 deixa amb una sensació agredolça. Pel que és i pel que podria haver estat. Perquè té idees genials, però provenen majoritàriament de la primera entrega. Perquè s’hagués agraït innovació i originalitat més que la repetició d’una mateixa fórmula. El film no s’atreveix a introduir subtext i comentari prou interessant sobre alguns temes que es toquen de puntetes, com el de l’autodestrucció d’hom i de l’entorn i el de la cultura de masses, i desaprofita el seu propi context per reduir-se a si mateix a terror sense profunditat. I compte, que fer terror pel simple fet de fer terror és absolutament lícit, però en aquest cas decep i deixa amb la sensació que les dimensions de la cinta podrien haver aspirat a més, i la majoria dels recursos que el mateix relat té al voltant acaben sent attrezzo buit de vida i significat més enllà del d’acompanyar.
Sent tot això problema del guió i no de la direcció, ambdós a càrrec del mateix Parker Finn, només resta dir que Smile 2 és un genial film de terror persecutori i sobrenatural que eleva encara més la figura de Finn com a nova veu del gènere fantàstic a escala internacional, i que val la pena veure a la pantalla gran per gaudir d’un cinema modern, d’autor i de gènere.
Veredicte
El millor: El talent natural del director Parker Finn.
El pitjor: La repetició sense ànima de la mateixa fórmula de la primera entrega.
Nota: 7
