El segon film del cineasta Greg Kwedar és una proposta a priori interessant; un cant a la vida i a l’amistat ubicat darrere dels barrots d’una de les presons de màxima seguretat més conegudes del món: la Sing Sing del títol.

La proposta se centra en dos interns: un d’ells autèntic veterà de la presó i un dels membres fundadors del grup de teatre i entregat absolutament a l’activitat (excel·lent Colman Domingo, amb nominació a l’Oscar inclosa) i l’altre un dels nous actors del nou muntatge teatral (una autèntica revelació, Clarence Maclin) que després del recel inicial mutu acabaran convertint-se en grans amics. Amb un muntatge encertat (farcit d’una interessant selecció de plans i de tirs de càmera) i envoltat per una banda sonora, obra de Bryce Dessner, que resulta molt súbtil, apareixent de manera precisa per reforçar moments puntuals del metratge.
Potencial desaprofitat
El pilar de la proposta és el seu guió i aquí és on recau el handicap de la pel·lícula: les seqüències del grup de teatre resulten repetitives (algunes són molt bones, el càsting per exemple) i acaben dilatant el metratge i el ritme (provocant que els seus 107 minuts es facin llargs), contràriament les diferents vides i sentiments dels interns (amb l’excepció de la parella protagonista) queden només apuntades, sense profunditat, quan poden aportar més que el transcurs del muntatge teatral; desaprofitant un dels grans atractius que ofereix la història.

Ens trobem davant d’una proposta sòlida, però que, tot i la seva bona intenció i l’interès que promet la seva base argumental, no acaba d’atrapar l’atenció de l’espectador, el qual no arriba a l’empatia pel conjunt de protagonistes i transcorre força indiferent pel llarg visionat del film sense quedar-se (a banda de l’esforçat treball dels dos actors principals) amb res destacat de la pel·lícula. Una llàstima.