‘Silent Night’, molt silenci per a res

- Advertisement -

És la nit de Nadal i un pare (Joel Kinnaman) és testimoni de la mort del seu fill quan aquest queda atrapat en un foc creuat entre bandes. Trencat de dolor i sense veu, a causa d’una ferida profunda que afecta les seves cordes vocals, decidirà sotmetre’s a un entrenament estricte per venjar la seva mort.

Silent Night
Silent Night

- Advertisement -

Aquest és l’argument de la nova cinta del director xinès John Woo, Silent Night, després de més de 20 anys sense dirigir una pel·lícula als Estats Units, i ho fa amb un projecte caracteritzat per no contenir ni una sola línia de diàleg per part del seu protagonista, i on prima majoritàriament l’acció, marca de la casa del realitzador.

- Advertisement -

La filmografia de Woo, davant la càmera, sempre s’ha caracteritzat per un potent llenguatge cinematogràfic i amb uns personatges estoics i, alhora, intensos, en contraposició a una realització delirant i salvatge darrere la càmera. De totes maneres, en la cinta que ens ocupa, l’espectador es trobarà amb una cinta d’acció a l’ús, que no aporta res de nou al ja sobresaturat mercat del gènere, ple de clixés i llocs comuns, i on el treball del cineasta està totalment desdibuixat.

Acció sense emoció

En aquest sentit, tampoc ajuda gens la manca de profunditat dels personatges, començant pel seu protagonista, un actor amb una gran manca de matisos, i una visió massa simplista d’una història de venjança, que a vegades ratlla la ridiculesa, sobretot en els passatges suposadament més íntims.

L’intens i enginyós pròleg que obre la pel·lícula fa pensar que ens trobem davant d’un altre gran treball de Woo, però, passada aquesta escena inicial, la proposta cau en picat, ja que la història no sosté, en absolut, la narració, i viceversa. El principal problema de la cinta és que es pren massa seriosament, quan hauria de ser més un desinhibit divertiment que una melodramàtica tragèdia.

Silent Night
Silent Night

Els seguidors de la filmografia de Woo, acostumats al seu treball dels 80 i 90, ple de ràbia i violència, se’ls presenta un subproducte desdibuixat que no acaba d’arrencar mai, ni tan sols en l’esperat clímax final, on tot és buit i insuls, amb una preocupant manca de ritme i una edició maldestre.

Malauradament, s’ha d’acceptar que el gran John Woo ja no és el que era i que si un busca les sensacions que donava el seu cinema anys enrere, ja no ho trobarà. Esperem i desitgem que el seu remake de la seva obra mestra, The Killer, ens retorni al gran director d’acció que era.

Veredicte

El millor: el pròleg de la cinta que fa augurar una tornada al millor cinema de John Woo.

El pitjor: la resta del film que ens demostra que John Woo ja no és el que era.

- Advertisement -

Nota: 5

- Advertisement -
Jordi Sardiña
Periodista, professional, des de 1999, cinèfil, passional, des de tota la vida, ja que el cinema l'ha acompanyat sempre, tant en els bons com en els mals moments. La seva trajectòria laboral no sempre ha estat lligada al Setè Art, perquè s'ha guanyat la vida com a consultor de Màrqueting-Comunicació en diferents empreses de sectors diversos. Col·laborar amb 'El Cinèfil' li permet transmetre tot el que ha après i continua aprenent veient cinema. Llarga vida a la pantalla gran (i petita)!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents