L’anomenat somni americà és un dels temes més recurrents a la història del cinema (dels Estats Units). A Hollywood li encanta mostrar-nos en gran pantalla i en forma de grans drames socials i familiars com, al nord de Mèxic i al sud del Canadà tot és possible a la terra de les oportunitats. Sense perdre de vista aquest context, però afegint-hi la nova realitat d’auge (i reconeixement) del cinema asiàtic als Estat Units, aquest 12 de març arriba a les nostres sales Minari, una història de somni americà amb personalitat i trets distintius propis. Per cert, la pel·lícula, guanyadora del Globus d’or a la millor cinta de parla no anglesa, es podrà veure als cinemes també subtitulada en llengua catalana.
El film, dirigit per Lee Isaac Chung, ens planteja els reptes de la vida rural i agrícola d’una família coreana que es trasllada de Califòrnia a Arkansas per pujar graons a l’escala de l’estat del benestar. El director coneix bé la situació de qual parla el film ja que ell mateix va mudar-se amb els seus pares de la gran ciutat d’Atlanta a l’Arkansas rural als anys 80 que ens mostra el film. A Minari, però, el centre d’atenció és un nen de 5 anys que veu com tot canvia al seu voltant i com els seus pares entren sovint en conflicte i contradiccions per adaptar-se a la nova situació. A més, l’arribada de l’àvia, magistralment interpretada per la veterana Youn Yuh-jung afegeix tensió a la ja de per si fràgil estabilitat familiar. I la seva relació amb el jove David aporta una fresquíssima càrrega tragicòmica al conjunt que és l’ànima del llargmetratge (La iaia fa olor a Corea!!!).
El que fa diferent aquest film és la sensibilitat oriental del conjunt. El director (també guionista) ha aconseguit amb molt bons resultats fer un drama coreà sent a la vegada un film Made in America. Ho fa perquè no cau en la temptació del bonisme del somni americà i perquè ens ensenya que els teus valors (familiars, personals, culturals, socials) són molt diferents depenent d’on hagis nascut. En una línia molt similar a la que ens va mostrar Lulu Wang amb la cultura xinesa amb The Farewell (2019), Minari és una finestra oberta a Corea dins l’Amèrica profunda. L’espectador navega pels fantasmes particulars de cadascun dels membres de la família d’una manera senzilla però molt efectiva gràcies a les sòlides interpretacions dels protagonistes adults (Steven Yeun i Han Ye-ri). A la vegada descobrim que els diners, l’afecte familiar, les prioritats, les tradicions i “el que diran” es viuen de manera molt diferent si vens d’Orient.
Bona vista la de Brad Pitt, productor del film, que ha sabut confiar en una història molt en línia de les tendència actuals a Hollywood i que a la vegada no deixa de ser una trama que hem vist molts cops. Sí, hem vist força narracions semblants a la història del cinema… Malgrat això, Minari deixa bon sabor de boca si no t’importa que la narració la marquin esdeveniments quotidians i tens ganes de descobrir, des de dins, com viuen i pensen els teus veïns asiàtics.
Veredicte
El millor: les interpretacions i la senzillesa amb la que ens mostra els conflictes interns d’una família asiàtica (lluny de casa).
El pitjor: els clixés del somni americà
Nota: 8
