Fa poc un amic meu estatunidenc em parlava d’un terme que aquí, en gran part, desconeixem. Em refereixo a “Hapa”, un mot que està molt de moda últimament en cercles asiàtics i que és un manlleu lingüístic del hawaià. La paraula en si vol dir “meitat” i recentment es fa servir popularment per descriure persones que son, en part, asiàtiques. El col·lectiu d’arrel oriental és molt nombrós als Estat Units però encara no ha estat visibilitzat o reivindicat com per exemple sí ho ha estat l’afro-americà o el llatí. Enmig d’aquest panorama d’eclosió (i descobriment) de la diversitat cultural, la directora Lulu Wang ha mostrat una història real del seu passat i ho ha convertit en un interessantíssim film de xoc cultural on les mentides, les mitges veritats i el postureig son les peces d’un puzle (entre orient i occident) que no acaba d’encaixar. El segon film de la directora no només ha estat un petit fenomen entre els cercles independent nord-americans, sinó que va guanyar el premi del públic al Sundace London, l’spin off britànic del prestigiós certamen de cinema independent.
El llargmetratge comença dient que està basat en una mentida real. La nainai (àvia) de la Billi Wang (interpretada per l’actriu i cantant Awkwafina) té un càncer terminal i per no preocupar-la la seva família no li explica la veritat sobre la seva malaltia. A tot això, s’inventen l’excusa d’un casament d’un cosí per anar-la tots a veure a la Xina. Com moltes famílies xineses, la de la protagonista està repartida pel món; Estats Units i el Japó en el cas concret de la pel·lícula. La sobtada reunió familiar a Pequín es una autèntica festa dels contrasts per l’espectador. Lulu Wang ens transmet a través d’una espectacular interpretació d’Awkwafina (Ocean’s Eight, Crazy Rich Asians) tots els dubtes existencials d’una persona que (com ella) ha viscut sempre marcada per dos mons sense encaixar del tot en cap dels dos. A banda de la tendresa i humanitat de la història, els petits detalls de realitat que es veuen al rerefons de la trama son petits fars de llum que il·luminen aquesta tragicomèdia familiar.
Els àpats, la relació entre els membres de la família, el retrat subtil del creixement impersonal de la Xina i el contrast amb occident son una delícia. The farewell emociona, fa riure, fa plorar i fa reflexionar. És molt difícil aconseguir tot això en una sola peça i és per això que no és cap temeritat afirmar que és un dels films independent de l’any. Malgrat ser un film amb una mirada molt oriental, la sensibilitat i la distància (occidental) que li imprimeix la directora fan que arribi al cor de qualsevol. Wang no té pels a la llengua a l’hora de criticar orient i occident i ho fa amb un ganivet fi i esmolat. Una crítica a vegades en forma de sàtira, a vegades irònica i altres fins i tot histriònica. Una crítica que no és un menyspreu a cap banda de la seva doble identitat sinó més aviat una celebració de la diferència amb to de paròdia. Les genials actuacions de tot l’equip (en especial Awkwafina i la iaia Zhao Shuzhen) només fan que millori el conjunt.
Ah, i per acabar d’explicar bondats, no podem oblidar-nos de la sorprenent fotografia de la catalana Anna Franquesa Solano. Que una càmera de Barcelona retrati amb aquesta veracitat i solvència els racons de Pequín i de Nova York bé mereix una menció especial. Ella aconsegueix imatges icòniques tant en espais interiors tan avorrits com una casa com en exteriors de luxe com un cementiri.
Veredicte
El millor: La manera d’abordar la diferència cultural barrejant humor i crítica (als dos costats).
El pitjor: Que molta gent li doni l’esquena per ser “una pel·lícula de xinesos”.
Nota: 8,5
https://youtu.be/6MGlvY9YPdM