El primer pla del nou film d’Alex Garland, deliciós, diferent, preludi el·líptic de la calor que ens turmenta aquests dies, ja ens posa en situació. Cau foc. Men, com molts films de la productora A24, potser no és per tothom. Però com molt bé indiquen els números del seu clamorós catàleg, cada vegada són més coneguts (i premiats) els seus llargmetratges. Sense anar més lluny aquest mateix any han estrenat el seu film més taquiller fins al dia d’avui: Everything Everywhere All at Once. I de fet són ells qui van confiar en Alex Garland per la seva opera prima, Ex Machina (2014), que va sorprendre públic i crítica amb una faula moderna de les personalitats en un món tecnològic creixent. Direm que va ser un d’aquells films que marquen una carrera, ja que a poc a poc Garland s’ha anat llaurant una filmografia de moment curta però molt personal i interessant amb un estil visual bastant marcat.
Men es pot dir que són dos films en un: primer, fins i tot amb certa poètica, una gran Jessie Buckley (amb una veu original característica que enamora) agafa el pes de la història amb pocs diàlegs (més temps per reflexionar per a la protagonista). Més tard, podríem dir que el film entra directament dins del gènere del terror més pur. Sense revelar trets importants del relat, direm que els fets principals són coneguts i aquí se’ns mostra com podem ser capaços de gestionar-los i afrontar-los. Un tema principal que el pateix molta gent i interiorment pot ser molt acurat en segons quines persones. Exteriorment, el que el públic veu, s’ha d’estar preparat per l’explosió de sentiments, desconcertants i provocadors, que a poc a poc s’han anat construint amb els personatges masculins que van apareixent durant el relat. Al director sempre li ha agradat jugar amb les identitats i aquí no és pas diferent. El film s’escalfa a cada escena, amb cada figura nova que apareix. I la banda sonora, igualment desconcertant, sens dubte ajuda a crear una atmosfera estranya i alhora colpidora.
Men possiblement sigui un film més rodó que l’anterior treball de Garland, Annihilation, però també més fosc i esgarrifós. No es talla ni un pèl i al final deixa moltes imatges plenes de simbologia i fins i tot múltiples interpretacions del que hem vist. Us atreviu?
Veredicte
El millor: la direcció, les actuacions dels protagonistes (ull amb Rory Kinnear) i l’atmosfera creada.
El pitjor: que es pugui veure com el que també és, una gran guilladura, i no s’apreciï del tot.
Nota: 8,5
