És increïble que un film com Annihilation hagi passat directament a format VOD i no se li hagi donat, ni tan sols, la possibilitat de passar per sales comercials i poder exhibir-se en pantalla gran igual que va fer la seva germana major, Ex Machina (2014), quan Alex Garland va debutar en el món del llargmetratge. I és una verdadera llàstima, perquè Annihilation és sens dubte un dels millors films de ciència-ficció de la dècada.
És un relat que es construeix evitant els convencionalismes habituals dins del cinema comercial, apropant-se tant com li és possible al mateix cinema d’autor dins del gènere. Arranca mostrant a l’espectador la quantitat de coneixement que té l’ésser humà sobre el seu propi cos, però no és més que una enganyifa per, uns pocs minuts després, fer veure que la nostra essència es redueix a quelcom molt més profund que simplement un conjunt de cèl·lules que ens donen forma. Amb un primer acte més aviat tècnic i habitual per tal de posar en situació a l’espectador, el film canvia radicalment quan el grup de dones protagonista carrega motxilles a l’esquena al més pur estil Ghostbusters i s’aventura a realitzar una missió secreta pel govern dels Estats Units dins d’una mena de zona X de la qual és impossible sortir d’una peça. A partir d’aquest punt, Annihilation s’atura i canvia de to, espai i atmosfera. Res és el que sembla en aquesta mena de bosc paradisíac amb gran semblança al de Pandora d’Avatar de James Cameron. Tant les protagonistes com el mateix espectador entren en un món totalment paral·lel i s’oblida de tot el que ha vist abans. Garland està rentant el cervell dels seus personatges, però també els del públic. Aquella introducció extensa que només tenia com a propòsit obligar a connectar amb la Natalie Portman i la seva desgraciada vida sentimental, es dilueix i es substitueix per pura supervivència i terror. Adéu al drama i benvingut sigui el fantàstic.
Garland combina de meravella els diversos gèneres sobre els que navega Annihilation per evitar que el film tingui, constantment, la mateixa posada en escena i sigui senzill desxifrar el funcionament del mateix aplicant-li les regles bàsiques sobre les que es mou cada un d’ells. Partim d’una base amplia de ciència-ficció sobre la que ell afegeix unes gotes de drama, altres de thriller i, el que més, unes bones dosis d’horror. Un horror sobre el què les protagonistes emprendran un viatge per trobar-se a elles mateixes. Cada qual amb els seus problemes personals, les seves crisis i dilemes morals, un element que comparteix amb The Ritual –film de Netflix que sí que va tenir oportunitat de passar per cinemes a la 50 edició del Festival de Sitges– en què respecta a recrear un escenari terrorífic en un bosc. Un amb més aires de The Blair Witch Project i, aquest, amb una ciència-ficció perfeccionista ja esmentada. I ambdues tenen uns personatges amb , gairebé, les mateixes controvèrsies interiors que van manifestant-se a poc a poc a mesura que s’endinsen en les profunditats de la natura.
Annihilation requereix paciència per poder entrar en el seu macabre joc psicològic i deslligar-nos de les normes mainstream establertes per l’establishment per poder captar tot el seu potencial. Un dels millors productes que la plataforma de Netflix ha portat fins ara en el que a gènere fantàstic es refereix. L’única pega és que no podrem gaudir-la en un cinema de veritat.
Veredicte
El millor: La seqüència del cocodril.
El pitjor: Que se la menyspreï per passar directament a format VOD.
Nota: 8
