En un eixam totes les abelles treballen per un bé comú. Els insectes fan la seva feina i no es pregunten massa per què hi ha una reina al rusc, ni els motius de les seves tasques. Ah, i si les emprenyes, piquen. Eixam és el títol del primer llargmetratge del director valencià Óscar Bernácer i no és una casualitat. L’espai en el qual transcorre la història i la manera d’actuar dels seus personatges ben bé podria ser la d’unes abelles en un habitat petit i amenaçat.
En Lluc ho ha perdut tot quan l’Alba li ofereix una sortida: integrar-se en un llogaret aïllat on un grup de desheretats conviu en aparent harmonia. En Lluc s’agafa a aquesta segona oportunitat i aprèn a viure sota les estrictes normes comunitàries i troba l’amor de la Sílvia (María Maroto). Però el miratge s’esquerda, revelant la perversió del sistema creat per Alba i els foscos secrets del seu origen. En el seu intent per recuperar la llibertat, en Lluc es juga l’única cosa que li queda: la vida.
La trampa de l’Eixam
I és que en aquesta comunitat, aparentment idil·lica, les normes són molt estristes i fins i tot absurdes. Per «protegir» el llogarret provilegiat estan prohibides les visites als hospitals, restringides les trucades i gairebé anul·lat el contacte amb l’exterior. Se suposa que s’hi viu molt bé entre la granja, l’hort i l’escola rural. Però quan afloren secrets del passat i les pomes podrides del present el rusc s’esvalota. I les abelles es tornen agressives.
El repartiment d’aquest film rodat en valencià està encapçalat per Pablo Molinero i Cristina Fernández. Els acompanyen Pablo Derqui, María Maroto, Abdelatif Hwidar i Elías Hwidar entre d’altres. Entre les virtuts del metratge hi ha, sens dubte, la xarxa teixida entre els personatges. Bona feina dels guionistes Joana M. Ortueta i Jorge Juan Martínez. La teranyina de misteri, suspens i la sensació de perill constant enverina el film com una picada de vespa. Ara bé, aquesta virtut és també el seu principal parany. Aquest thriller rural avança a un ritme massa tranquil. Al final, els 100 minuts de metratge es fan excessius en una història cuinada a un foc massa lent.
En qualsevol cas, celebrem que hi hagi propostes de cinema negra en la nostra llengua. Un gènere que ens dona moltes alegries en el terreny literari i massa poques en el fílmic. Els amants del noir sense tecnologia i d’arrel més psicològica gaudiran d’aquest eixam valencia rodat entre Xelva, Calles, el Toró i Bejís. L’estrena d’aquesta coproducció valenciano-catalana arriba als cinemes el dia 4 de setembre de la mà de la distribuïdora A Contracorriente.
Veredicte
El millor: l’ambient claustrofòbic que s’anconsegueix en un espai aparentment obert i lliure.
El pitjor: un ritme un xic tediós i una durada excessiva.
Nota: 6
