El documental Dos Cataluñas ha aixecat molta polseguera a les xarxes (i fora). No és per menys. Que la plataforma de vídeo a la carta més important del món (amb més de 140 milions d’usuaris) s’interessi en fer un peça de quasi dues hores sobre la realitat catalana és un fet significatiu. Segurament aquesta és una prova més que “l’afer intern” més mediàtic de l’estat espanyol és també el més internacional de tots. L’esperat film arriba enmig d’un allau de propostes en forma de documentals que s’estrenen coincidint amb l’aniversari del referèndum sobre la independència de Catalunya l’1 d’octubre de 2017.
Estem tocant matèria molt sensible i és per això que m’atreveixo a fer una crítica diferent a les que acostumem a fer sobre el que podem troba en aquesta pel·lícula en forma de petits titulars. I ja us avanço que crec que Álvaro Longoria i Gerardo Olivares (els directors) han fet una gran feina tenint el compte el repte al qual s’enfrontaven. Així és Dos Cataluñas.
1) És neutral
Sí amigues i amics. En temps de trinxeres, bàndols i zones de comfort polític, Álvaro Longoria i Gerardo Olivares han aconseguit el que la majoria de mitjans de comunicació no són capaços de fer: explicar de manera objectiva, contrastada i sense “ismes” què collons passa a Catalunya.
Dos Cataluñas no agafa bàndols. Si ha de mostrar les hòsties de l’1 d’octubre les mostra, si ha de dir que el Parlament de Catalunya va trencar la llei per fer possible el referèndum i la independència ho diu. Si ha de airejar tuits vergonayants (dels dos bàndols) els aireja. En un documental que té com a objectiu copsar una realitat d’un lloc determinat això és un enorme virtut (i hauria de ser una gegant mostra de “normalitat”).
2) És polític
No busqueu gaire opinions ciutadanes (que les hi ha) ni saber com viu el carrer. Aquesta és una pel·lícula que agradarà (i molt) a les persones que gaudeixen de la política perquè els autèntics protagonistes són els polítics. La quantitat d’entrevistes i el fet de confrontar opinions sense predisposar la conclusió és un sa exercici de realitat. El ritme al que va la política avui en dia fa que sovint ens perdem els perquès i les bases de les ideologies. En aquesta pel·lícula es parla d’idees polítiques, de llei, de llibertat, de poder, d’estratègia i d’història. Elements tots ells claus per una bona i distesa discussió política.
3) És cinema
Això no és un reportatge. No és un 30 minuts (amb tots els respectes pel format i pel programa que em sembla una meravella). Hi ha moments de Dos Cataluñas que demostren la destresa dels directors quant a qualitat audiovisual i fins i tot bellesa (més enllà del contingut).
Per mencionar només dos moments en que el cinema brilla destaquen els moments dels mítings de Puigdemont des de Brussel·les. El joc de silencis i xivarri, el contrast entre la solitud del president davant d’una pantalla verda i la multitud és màgic (i també ho seria si la protagonista fos Arrimades). Una altra de les seqüències especialment encertades és la que segueix els candidats la nit del debat electoral. Les tensions i la humanitat amb que es presenten tots ells (fora de les seves caretes) és sens dubte un gran assoliment.
4) No és una enciclopèdia
L’objectiu del documental només explicar cronològicament i amb detalls tècnics, jurídics o polítics què va passar a Catalunya de tal dia a tal dia. Dos Cataluñas surt airós del repte de ser explicatiu i no tornar-se un laberint de tecnicismes.
Si el que volen és que una àvia sueca i un jove australià entenguin quins són els “camps de batalla” del cas català ho aconsegueix amb escreix. I part del gran mèrit és fer-ho sent també interessant pels hiperventilats de la política i els sobreinformats del procés.
5) Ens posa al mapa
No és una cosa nova que es parli internacionalment del cas català però sí ho és que es faci d’aquesta manera (documental de dues) i amb aquesta audiència potencial. El fet que aquest film s’hagi fet no només per a ús i gaudi de Catalunya o Espanya respon a una obvietat. Catalunya interessa al món. El que hi ha en joc, el tipus de batalla és no només sucós i morbós sinó d’enorme interès polític, ideològic i fins un cert punt filosòfic.
Veredicte
El millor: l’accés a moments “íntims” de les campanyes electorals i moments molt cinematogràfics com el dels mítings de Puigdemont a Brussel·les.
El pitjor: massa llarg i amb alguns subtemes una mica fora de lloc (globalització, futbol)
Nota: 8
