De tant en tant el cinema et dona sorpreses molt agradables: La vida de Chuck (The life of Chuck) n’és un. Aquesta pel·lícula que arriba als cinemes el 17 d’octubre (després de passar pel Festival de Sitges) té tots els ingredients per ser un dels films més destacats de l’any. I és que l’equip que hi ha al darrere és de primeríssima divisió. Comencem per l’arrel: la pel·lícula està basada en una novel·la curta homònima d’Stephen King publicada al recull If it bleeds (publicat en espanyol sota el títol La sangre manda). El mateix Stephen King també actua com a productor executiu i el director és Mike Flanagan, reputat cineasta que darrerament s’ha especialitzat en sèries de terror com The fall of the house of Usher, Midnight mass o The hounting of Bly Manor.
Malgrat haver-se passat més de 7 anys dedicat exclusivament a les sèries ja té experiència adaptant Stephen King. El 2017 va ser l’agosarat director que va posar-se darrere les càmeres de Dr. Sleep, la seqüela de The Shinimg (La resplandor).
La vida de Chuck és la vida de tots
El primer que destaca del film (igual que a la novel·la) és el seu ordre invers. Comença per un apocalíptic Acte III i avança cap enrere com els crancs per mostrar-nos una fi del món poètica i caòtica. Una apocalipsi en la qual un tal Charles Krantz, àlies Chuck sembla tenir un paper determinant. El primer terç ens narra la fi del món des del punt de vista d’un professor d’escola. La seva estupefacció va en augment quan la gent sembla més preocupada per no tenir internet que per la destrucció imminent del planeta.
És fàcil de veure la metàfora gens subtil del moment en el qual vivim. La dependència del mòbil, el poc contacte amb la gent o la solitud creixent en pobles i ciutats. Els dos següents segments ens mostren un (musical) moment de la vida adulta d’en Chuck i part de la seva infància. I tot això, amanit amb una veu en off extreta directament del llibre que ens guia per un guió tortuós no acte per a ments planes.
El que veiem en la vida d’en Chuck són els problemes habituals d’un nen i un adolescent, però el que l’espectador capta són els moments que fa que la seva vida (qualsevol vida) estigui plena de llum. Allò que diem els petits plaers: un plat de pasta de la iaia, una cançó, una estona amb un ésser estimat… I el que el film destaca per sobre de tots aquests: el ball. La dansa com a vehicle de bellesa, de llibertat, de fruïció.
El toc Stephen King
Sent (com és) una història d’Stephen King no li falten aquests drames familiars habituals en la seva literatura ni els elements fantàstics que tan popular l’han fet arreu del món. A La vida de Chuck, a banda de la fi del món del primer acte, tenim una misteriosa habitació amb uns estranys poder de premonició. El destí i l’insuportable pes del cicle de la vida es pot veure allà amb tota la seva cruesa. Qui més pateix aquesta habitació a la cúpula és l’avi del jove Chuck, interpretat magistralment per Mark Hamill. Ja va sent hora que nominin un gran actor (i una gran veu) que al llarg dels anys ha fet molt més que ser l’ombra de Luke Skywalker.
I ja que estem en l’apartat interpretatiu no podem deixar de destacar el Chuck adult de Tom Hiddleston. Malgrat que té poca exposició en pantalla, el seu magnetisme i la seva desimboltura en les escenes de ball et queden clavades a la retina durant dies. Es carrega a la motxilla actoral tot el que la pel·lícula et necessita transmetre. I no és poc… Les lliçons de “persegueix els teus somnis”, “no deixis de ballar”, “estima els petits plaers”, “tots som petits universos i contenim extraordinàries multituds”. En resum, el necessari elogi a la vida que ens ha regalat Mike Flanagan.
Veredicte
El millor: el bon karma que transmet, les interpretacions de Tom Hiddleston i Mark Hamill i la valentia del conjunt. No és fàcil portar al cinema un text tan complex i ric.
El pitjor: algun l’acusaran de ritme lent i excessivament filosòfica.
Nota: 9
