‘Doctor Sleep’: el retorn a l’Overlook

- Advertisement -

Stephen King va decidir escriure una mena de continuació de The Shining ––un material per sempre més lligat abans a Kubrick que al mateix escriptor i d’aquí potser, en part, el seu enuig i desaprovació pel que fa al llarg del mestre––. El 19 de novembre del  2009, mentre promocionava a Toronto la seva novel·la Under the Dome (La cúpula) acompanyat per David Cronemberg, l’escriptor anunciava que pensava fer una continuació de la seva novel·la del 1977 tot recollint què se n’havia fet d’un dels personatges supervivents dels fets de l’Hotel Overlook, Danny Torrance, ara ja amb quaranta anys. La novel·la va veure la llum el 2013, i situa el personatge dos anys abans a Nova Jersey, i alcohòlic com el seu pare, aparentment per tal de minvar la resplendor que el turmenta amb visions fantasmals.

Warner Bros va començar a tenir en compte una adaptació cinematogràfica el 2014, i de fet el guionista, productor i principalment realitzador de sèries televisives, Akiva Goldsman, en va fer un primer guió. Tanmateix, Warner no es va acabar de decidir si adaptava la seqüela o feia una preqüela que sembla que s’hauria intitulat Overlook Hotel, per finalment no avançar en cap sentit. L’èxit d’It, una altra adaptació de material de Stephen King, va tornar a empènyer cap a endavant el projecte de Doctor Sleep (no confondre amb el film homònim del 2002 de Nick Willing) i es va contractar Mike Flanagan perquè reescrivís el guió, dirigís i edités el llarg.

- Advertisement -

- Advertisement -

Mike Flanagan ja estava familiaritzat amb Stephen King en haver dirigit l’adaptació per a Netflix de la novel·la de l’escriptor titulada Gerald’s Game, l’argument de la qual recorda, en certa mesura, a Misery pel que fa a cert personatge lligat al llit. També per a Netflix, el realitzador s’havia atrevit a dirigir en format de sèrie televisiva una adaptació de l’esplèndida novel·la de por de Shirley Jackson, The Haunting of Hill House, que igualment coneix la memorable adaptació cinematogràfica de Robert Wise: The Haunting, el 1963, a banda d’una altra el 1999, dirigida per Jan de Bont, la qual és millor oblidar.

La sèrie The Haunting of Hill House té una característica semblant a  l’adaptació de Doctor Sleep: comença bé, embolica acceptablement la troca, i a mesura que avancem cap al desenllaç tot se’n va en orris. Hi ha aspectes interessants a Doctor Sleep i d’altres que no tant. Flanagan ha procurat combinar tant el background de la novel·la de The Shining com el de l’adaptació de Kubrick. Sap que l’impacte visual i emocional del film del mestre roman a la memòria cada cop de més espectadors, puix que la cinta ha pujat en estima i reconeixement des d’una més aviat discreta estrena, i ara impregna l’imaginari col·lectiu. No té cap mania a emprar actors nous tot encarnant els personatges del clàssic, que sigui dit de passada, ensarronen prou bé i duen cap a la suspensió d’incredulitat, per tal de refer seqüències de The Shining, com ara les de Danny (ara encarnat de petit per Roger Dale Floyd) tot pedalant pels corredors de l’Overlook i aturant-se davant l’habitació 237 o, a un revolt, tot trobant-se amb les cèlebres bessones. Una altra cosa és que fos necessari fer recreacions. Un dels nous actors força aconseguit en el paper de cap de cuina Dick Hallorann (negre al film) és Carl Lumbly, qui substitueix el finat i inoblidable Scatman Crothers. Hallorann, que a la novel·la no mor pas i, per tant, és una presència ben viva, se li apareix a Danny Torrance, tant de petit com de gran –quan l’encarna Ewan McGregor– en forma de fantasma que li fa de guia en moment de grans tràngols.

Altrament, Flanagan fins i tot s’atreveix a refer el cèlebre i extremament complicat pla-seqüència aeri inicial de la primera pel·lícula amb les demoníaques notes de Berlioz passades pel filtre de Wendy Carlos i Rachel Elkind. D’altra banda, dona importància a la caldera, que al film de Kubrick queda en un terme molt menor, puix que no fa desaparèixer l’Hotel Overlook, i que a la novel·la original de King sí el destrueix. Aquest desencaixament l’aprofita Flanagan per acabar de manera diferent el seu film pel que fa a la segona novel·la de l’escriptor.

La cinta està plena de picades d’ullet al cinèfil, com ara el cameo de Danny Lloyd, l’actor infantil que va donar vida a Danny Torrance al primer film i que no va tornar a fer cinema, tot fent ara de pare d’un nen que acabarà sent víctima del clan de desaprensius autoanomenat El Nus Veritable (The True Knot) que protagonitza aquest segon lliurament. També hi ha alguna referència a clàssics com ara el Frankenstein de James Whale: a la seqüència introductòria, la cap del Nus Veritable, Rose the Hat (ben encarnada per una ja madureta Rebecca Ferguson), atreu una nena ingènua de pocs anys al costat d’un llac, on les flors, com amb la nena del film de Whale en una cèlebre escena, juguen un paper.

Però som del parer que hi ha una trampa de base en aquesta història, és a dir,  en l’origen d’aquesta història de King. Decidir preguntar-se què se n’ha fet de Danny Torrance per derivar la qüestió a aquest Nus Veritable, integrat per una mena de vampirs que s’alimenten de l’élan vital dels qui posseeixen la resplendor per mantenir-se quasi eterns, preferiblement nens i adolescents, obtingut amb tortura fins a la mort, és pràcticament narrar una altra història nova. Que sigui Danny Torrance o Pere de la Cullera seria pràcticament indiferent en el tram central de la pel·lícula. Òbviament, Stephen King i Flanagan elaboren un background que ho lligui tot, però es veu la trampa.

Danny Torrance ha caigut en l’alcoholisme com el seu pare (tot i que ho fa per apaivagar la resplendor i així evitar veure constantment els esperits que eren a l’Overlook i que l’encalcen per absorbir el seu élan), però té la força de voluntat per acceptar l’ajut d’Alcohòlics Anònims i una feina com a zelador d’un hospital de malalts terminals, als quals reconforta en el trànsit final mercès al seu poder. Flanagan ressalta que aquest alcoholisme és el que patia el mateix King. Mentre The Shining parla de l’escriptor que cau i es perd, Doctor Sleep parla de la força de voluntat per sortir-se’n del pou, un recorregut que sembla va viure el mateix King.

- Advertisement -

El tram central de la pel·lícula, amb moments bons que no recorren al material de Kubrick, es podria encabir en el gènere de terror de bona component fantàstica per si mateix. Una adolescent negra, Abra Stone (tota una descoberta: l’actriu Kyliegh Curran) amb una resplendor d’intensitat mai vista, es comunica telepàticament amb Danny i li fa saber dels assassinats d’infants del Nus Veritable. Ambdós acabaran per plantar cara a aquest grup d’assassins, el que en si mateix segueix podent entendre’s independentment del background de la primera novel·la i film. Precisament per la feblesa –en el film– d’aquesta pretensió de lligar la nova trama amb la Matèria Overlook, la part final de la pel·lícula es percep molt forçada quan els personatges conflueixen per raons poc convincents a l’Overlook, que només pot satisfer la cinefília més incondicional. Fins i tot nosaltres caiem en la complaença d’aquest retorn a tan emblemàtic indret, entre d’altres coses perquè Flanagan aconsegueix recrear l’Overlook admirablement, suposem que mercès a una hàbil combinació d’escenaris i tècnica digital, però no ens impedeix percebre que tot plegat és més aviat una gran operació comercial, i que el que passa a l’Overlook perd pistonada.

Veredicte

El millor: Una història amb valors propis amb algunes seqüències centrals excel·lents.

El pitjor: La dificultat d’encaixar una història independent amb tota la “Matèria Overlook”.

Nota: 8’5

- Advertisement -
Redacció
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

spot_img

Articles més recents