‘The Haunting of Bly Manor’: entre el terror i l’amor

- Advertisement -

Un any més, Netflix posa tots els seus esforços per estrenar un gran número de produccions de terror, misteri i fantasmes durant el mes d’octubre i, per descomptat, després del gran èxit de The Hauting of Hill House, la plataforma ha tornat a apostar pel director Mike Flanagan per espantar els espectadors. No hi ha dubte que l’atmosfera peculiar que va presentar Flanagan a la primera temporada va deixar els espectadors amb ganes de més aparicions, fantasmes i ensurts, així que, en aquesta segona entrega, les expectatives estaven increïblement altes. Ha pogut mantenir el nivell de Hill House la història de Bly Mannor?

Un altre pas de rosca

No es podria haver començat amb una premissa millor. Aquest cop, els creadors han apostat per adaptar una de les novel·les curtes més rellevants de la literatura fantàstica. Es tracta d’Un altre pas de rosca (The turn of the screw), escrita per Henry James al segle XIX i considerada un referent del terror per la seva peculiar narrativa, la qual juga amb l’espectador i el fa dubtar durant tota l’estona entre una explicació racional i una de sobrenatural de què està passant.

- Advertisement -

A The Hauting of Bly Manor, tot i que els protagonistes comparteixen noms i premisses amb la història original de James, l’arc narratiu dels personatges se centra més en la gestió del dol i de la pèrdua i com afecta la seva vida que no pas en els jocs psicològics entre realitat i fantasia pels quals la novel·la ha estat tan aclamada. Potser per proximitat a l’estrena d’una altra adaptació d’aquesta novel·la (The Truning) o precisament per intentar fer-li un altre pas de rosca a una de les novel·les més adaptades del gènere, hi ha quelcom que no acaba de girar del tot fi.

- Advertisement -

Repetint la fórmula d’American Horror Story

Tal com va aconseguir durant més de set temporades la també sèrie de terror American Horror Story, la idea de la franquícia The Haunting of… presenta cada temporada una història autoconclusiva en què els seus actors estrella interpreten un paper diferent en cada temporada. Segurament un dels problemes d’aquesta fórmula és que els protagonistes no gaudeixen de la mateixa popularitat de què Jessica Lange, Sarah Paulson o Evan Peters gaudien en el seu moment, pel qual The Haunting of… ha de posar tot el pes dramàtic sobre la seva actriu estrella del mes: Victoria Pedretti (The Haunting of Hill House, You…).

Un altre dels principals problemes segurament és la incapacitat que aquests actors tenen d’imitar accents, un punt que ha rebut bastantes crítiques per part del públic i crítica britànica. Tot això fa que els dos nens protagonistes i l’actriu T’nia Miller (també coneguda pel seu paper a Years and Years) se situïn en la pole position de les millors actuacions de la temprada. És cert que no podem esperar un calc exacte de la fórmula de la primera temporada, la qual portava un ritme d’ensurts per minut realment trepidant. Tanmateix, la via que s’ha triat per tal d’allunyar-se suficientment de la primera ha donat com a resultat una solució absolutament soporífera i sense solta ni volta. Passant per alt el —a vegades dubtós— setting de Gran Bretanya, la sèrie comença amb bon peu, envoltada d’una atmosfera gòtica i aires misteriosos, el qual fa pensar que serà una gran temporada. Malauradament, a partir del quart capítol, les coses comencen a anar de capa caiguda.

La narradora tramposa

I van passar dos anys i tot seguia igual, i van passar tres anys i tot semblava que anava bé. I després sis, i set i vuit anys, i tots eren feliços. I així ad finitum fins que t’adormis, moment en què finalment passa alguna cosa.  De veritat, que hi ha vegades que et trobaràs cridant-li a la televisió, no de por sinó de desesperació perquè s’acabi ja una tortura de narració soporífera i innecessàriament sobreexplicativa. El que podria estar enllestit en cinc minuts s’allarga durant un capítol sencer, i el que en teoria hauria de ser l’explicació que s’amaga darrere dels terrorífics fets que passen a la gran mansió de Bly es converteix en un gran deus ex-machina que surt del no-res, té pràcticament una hora de durada i gràcies al qual els protagonistes poden acabar amb la maledicció que pesa sobre la casa per art de màgia. Segurament l’explicació final de la narradora, que acaba per admetre que al cap i a la fi la història que estava narrant no era de terror sinó d’amor (m’ho podries haver dit al principi i m’hagués estalviat sis hores de la meva vida), no acaba essent el més trampós de tota la temporada. Buits narratius, explicacions amb poca lògica fins i tot dins el context d’aquest món fantàstic i històries que gairebé no s’aguanten ni amb pinces fan que acabis, segurament, amb la sensació d’haver estat estafada i amb les ganes de passar por de veritat, tal com esperaves.

Veredicte

Agradarà a: Els més fanàtics del terror que gaudeixin trobant referències a alguns clàssics del gènere i van gaudir la primera intentant comptar tots els fantasmes que s’amaguen en un gran número de plans de la sèrie.

No agradarà a: Els que tenien ganes d’anar-se’n al llit amb imatges terrorífiques i que no els deixen dormir. Tampoc agradarà als que necessitin històries amb ritme i coherents.

Enganxómetre: 6

- Advertisement -

Nota: 5

- Advertisement -
Alice Tapiol
Alice Tapiol
Graduada en Comunicació i Periodisme i amb un postgrau en Guió per cinema i televisió, sempre ha enfocat la seva carrera cap a l'escriptura. Especialitzada en comunicació digital, treballa des de 2014 com a redactora i crítica en diverses publicacions web. Enamorada del cinema i serièfila fins a la medul·la, ha estat guardonada amb diversos premis pels seus curtmetratges. Redactora d'El cinèfil des de novembre de 2017, una aventura que encara amb l'entusiasme que la caracteritza.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

spot_img

Articles més recents