Ara ve Nadal i matarem a la tia Pepa! La cançó no va ben bé així però a Anna & the Apocalypse ben bé podria ser la lletra de la nadala. I és que enmig de tanta felicitat, amor i tota aquesta emprenyadora tradició arriba a les nostres pantalles un film anti-Nadal i anti-convencions pensat per atraure els adolescent i els amants festivalers del gènere fantàstic al cine entre compra de regals i àpats familiars. La definició de la pel·lícula és molt senzilla: musical de Nadal i zombies (a la escocesa). Cadascun dels adjectius està 100% present i representat en tota la seva essència. Per acabar de confeccionar la barreja li sumem el factor adolescent, barregem una mica i pam: tenim un producte que alguns han definit bastant encertadament com La La Land + Shaun of the dead.
Anem per parts. Ve Nadal i hi ha una plaga zombi. La protagonista i el seu millor amic intenten sobreviure l’estrany apocalipsi i, òbviament, trobar “els seus” per veure si es poden salvar tots junt i viure feliços i menjar turrons i galets. Però una plaga zombi és imprevisible. Un dels aspectes que sorprèn de la pel·lícula és que, malgrat els tòpics, aconsegueix que la història no sigui previsible i l’espectador es trobi amb fets inesperats entre número musical i atac zombi. A més, la comèdia està present en tot el conjunt fet que fa tot flueixi amb més facilitat. Anna & the Apocalypse és un film desacomplexat que ni busca la floritura ni planteja res més enllà de fer passar al públic una bona (divertida) estona. I com que ho aconsegueix se li perdones algunes de les mancances que té…
Tot i que, com dèiem, el film és original i fresc cau en alguns estereotips i clixés que hem vist massa vegades. La discussió pare-filla abans de l’apocalipsi, els assetjadors-víctimes a l’escola, l’amiga tòtila de la protagonista, el director de l’escola controlador que odia els alumnes, etc… Tanmateix els personatges són capaços d’evolucionar i sobretot el guió és capaç de portar-te per camins (de sang) que no són tan tòpics com els personatges. El conjunt, doncs, és un regal de mort i sang ben empaquetat amb divertits números musicals i amb les dosis necessàries de caps rebentats amb bats de beisbol. En altres paraules, un film que no li recomanaria als meus pares però sí a la meva cosina millennial i als incondicionals dels festivals de gènere fantàstics.
Veredicte
El millor: el fet que és una pel·lícula desacomplexada, pensada 100% per entretenir.
El pitjor: no és capaç d’escapar-se del tot de certs tòpics del cinema adolescent.
Nota: 7,5
