Amb l’arribada de la tardor, Netflix ha apostat per dues sèries de terror. Mentre una és una versió més fosca de Sabrina que només agradarà als nostàlgics del còmic dedicat a la bruixa adolescent, l’altra ha captivat a milers de persones arreu del món. Tweets assegurant tenir problemes per dormir, lloances a escenes terrorífiques i un boca orella que ja agradaria aconseguir a les grans majors del cinema, han afavorit l’èxit d’aquesta sèrie d’horror.
The Hauting of Hill House, o la Maldición de Hill House en castellà, ens explica la història de cinc germans que es retroben després d’haver passat la seva infància en la que es considera una de les cases amb més presències fantasmagòriques d’Estats Units. Agafeu-vos una manta i prepareu-vos per presenciar el que d’altres no s’atreveixen a veure.
Ensurts i insomni
El hype creat per alguns comentaris fets per grans adeptes al terror, com el del director del festival de cinema de Sitges, Ángel Sala, entre d’altres milers d’espectadors que varen lloar la sèrie, ha fet que la curiositat pogués amb mi, ja que alguns fins i tot la situaven en el pòdium de les millors produccions de l’any. Basada en la novel.la de Shirley Jackson, la història d’aquesta misteriosa casa ha estat adaptada al cinema dues vegades (algú recorda Catherine Zeta-Jones i Liam Neeson a The Haunting, o La Guarida en castellà?). Tot i que no crec que cap estigui a l’alçada d’aquesta última. Un nou llistó per al terror serièfil que tampoc havia estat mai gaire alt, el qual espanta en els moments menys esperats.
Una atmosfera sempre tensa et té sempre alerta i en tensió, sense que necessàriament hi hagi d’haver cap ensurt a l’escena, proesa que s’agraeix, especialment quan es fa un petit abús dels efectes digitals. Potser per aquesta raó hi ha disparitat d’opinions sobre el grau de terror que ofereix aquesta sèrie que, mentre uns tenen malsons amb la dona del coll trencat, d’altres gaudeixen per la interessant història i els misteris que amaga cada membre d’aquesta família desestructurada. Potser, només potser, és que no han tingut prou ull per poder veure tots els fantasmes i espectres que s’amaguen en moltes escenes i que, en el moment més inesperat capten l’atenció de l’espectador, el qual segurament ofegarà un crit mentre ja és incapaç de deixar de veure la presència que els altres semblen obviar. Aquesta és només una de les raons pel les quals és una d’aquelles sèries que és interessant de tornar a veure; segur que amb un segon visionat et fixaràs en moltes més coses de les que havies captat durant la primera vegada.
Tota por està en la ment
The Haunting of Hill House segueix l’estela d’altres produccions de terror com Babadook, Let me out o la més recent Hereditary, que en el cinema actual aposten per per acollonir al personal alhora que volen parlar de quelcom més profund. En aquest cas, i sense ànim de fer spoilers, estem davant d’una creació que no solament parla sobre les malalties mentals sinó dels sentiments, i en concret d’un de tan complex com és el dol. Segur que si ja has vist la sèrie podràs identificar quin personatge representa cada fase.
En efecte, tota por està dins la ment. Mentre als nens els sol costar més discernir entre el que és real i el que no, els adults tiren voler creure o no el que tenen davant dels ulls, i no em refereixo solament als fantasmes. Precisament a destacar són les magnífiques actuacions dels nens que representen la versió més jove dels cinc germans, en admirables escenes on els toca als més petits portar tot el pes dramàtic. Entre la negació i l’acceptació, entre passat i present, totes les emocions que s’experimenten entremig es reflecteixen en cadascuna de les vides dels protagonistes, els quals es tanquen en ells mateixos per combatre tot sols els seus propis monstres, cadascun a la seva manera, lligats sempre a Hill House per més lluny que n’intentin fugir.
Existeix el final feliç en les històries de terror?
Quan els esdeveniments passats t’impedeixen seguir amb el futur, el Limbo del present es converteix en un laberint del qual tota persona vol sortir-ne, feina encara més difícil si a més cal evitar trobar-se cara a cara amb el record per poder escapar-ne.
Sense ànim de fer spoilers, he de confessar que el final de The Haunting of Hill House tenia un desenllaç totalment oposat al que finalment ha tingut. Molta de la gent que se n’ha assabentat (ho podeu trobar fàcilment per Internet si voleu saber de què es tracta), haguessin preferit l’alternatiu, però des del meu parer, tots dos podrien ésser viables. I per què? Si una cosa evidencia THOHH és que els majors fantasmes són els que es crea un mateix quan es construeix parets al seu voltant per tal de no veure el que l’envolta. Si un final agredolç no és suficient per satisfer les macabres ments que han gaudit veient com la família Crane patia durant 13 capítols, cal posar en dubte que els protagonistes sigui mai capaços de deixar enrere Hill House. Ans al contrari, sigui quin sigui el final, és impossible que no hi quedin gravats per sempre, ja que formen part de la seva història, una que és impossible d’esborrar. Sí, potser t’esperaves una explicació més plausible, però recorda que el que s’intenta explicar és una metàfora de com funciona la ment i bla bla bla… Què coi! És una sèrie de por! Per moltes dosis de pseudopsicología amb què ho guarneixin, recorda que el que estàs veient és terror, gaudeix del viatge i deixa’t atemorir, per favor!
Veredicte
Agradarà a: Als absoluts fans del terror, però no només a ells, sinó als curiosos que tinguin ganes de presenciar un bon misteri. Ep! Els nostàlgics de Six Feet Under també li poden trobar la seva gràcia.
No agradarà a: Als que els molestin els efectes especials fets per ordinador. Als que sempre busquin una resposta a absolutament totes les qüestions plantejades en el transcurs del relat.
Nota: 9
Enganxómetre: 10