‘Sabrina’ i ‘Riverdale’ són del mateix univers ‘Sabrina’ i ‘Riverdale’ són del mateix univers
'The chilling adventures of Sabrina' és la nova producció de Netflix ‘Sabrina’ i ‘Riverdale’ són del mateix univers

La famosa sèrie dels 90 Sabrina, the Teenage Witch (coneguda al nostra país per Sabrina, coses de brujas) ha reviscut de la mà de Netflix aquest mes per donar la benvinguda al Halloween (o Castanyada). Roberto Aguirre-Sacasa, creador de la sèrie Riverdale, es posa al capdavant d’aquest ambiciós projecte que ressuscita la Sabrina, en Salem, en Harvey i tota la família Spellman a The chilling adventures of Sabrina.

L’anomenat Univers Archie s’estén més enllà de les aventures d’aquest personatge i dels personatges de Riverdale i deixa de banda els misteris detectivescos per endinsar-se en el món paranormal de bruixes de la Sabrina. La bruixa adolescent té una vida normal i corrent convivint entre humans a l’escola i amb el món infernal a casa seva amb les seves dues tietes, Zelda i Hilda, i el seu cosí Ambrose. No obstant això, el dia del seu 16è aniversari és el moment que ha de decidir quina de les dues vides vol: la de bruixa o la de humana. Una decisió que no li serà gens fàcil ja que per escollir-ne una ha de renunciar a l’altra. És una premissa força simple i força explotada, però Aguirre, gran coneixedor del món adolescent, fa un pas mes enllà i abandona l’aura còmica i distesa de la sèrie original i s’endinsa molt més en un món molt més fosc i tenebrós.

Em resulta gairebé impossible començar a parlar d’aquesta nova Sabrina sense fer una comparació amb la Buffy, la caçadora de vampirs. Totes dues adolescents amb vida a l’institut però alhora amb contactes amb el mes enllà: la Sabrina amb bruixes i diables, la Buffy amb vampirs i monstres. També comparteixen un tret de caràcter molt particular, que és que, tot i que viuen envoltades pel que s’anomena el mal, tenen un sentit de la justícia molt innat i sempre procuraran fer el bé, tot i que a vegades no els acabi de sortir com s’esperaven.

Ara bé, les noves aventures de la Sabrina s’han modernitzat molt tant pel que fa a la Sabrina predecessora com a la Buffy. És normal, estem en una altra era. Els tocs d’humor de la primera i les escenes més lentes i reflexives de la segona s’han vist substituïdes per una acció més trepidant, per uns entrebancs mes propers al món adolescent actual, amb tot el que això comporta, i per uns personatges més profunds a nivell emocional. Comencem la sèrie que la Sabrina ja fa temps que manté una relació amorosa amb en Harvey, fet que fa que les decisions que ha de prendre la Sabrina siguin molt més transcendentals. La relació que té amb les seves dues amigues també és d’allò més important: totes tres lluiten per abolir el sexisme a l’escola i fins i tot s’hi poden entreveure sentiments homosexuals per part d’una de les seves companyes. Unes lluites molt a l’ordre del dia i molt comunes a la nostra societat actual.

Per defugir també de l’etiqueta de sitcom que se li havia donat molt encertadament a la sèrie dels 90 veiem uns episodis de prop d’una hora, on l’humor ja no hi és present gairebé en cap moment. No es manté ni l’humor de la sèrie antiga, ni l’humor àcid i negre dels còmics. La sèrie s’ha volgut fer deliberadament fosca i amb un to més seriós per tal de poder fer-hi cabre tots aquests tocs de crítica social que mencionàvem anteriorment, però també per anar més amb concordança amb el que és l’univers Archie i de Riverdale.

A nivell interpretatiu, la feina recau 100% sobre Kiernan Shipka (Mad Men o Flowers in the Attic) qui, només amb 18 anys, fa una feina excel·lent per posar-se a la pell de la jove bruixa. No obstant això, no cal obviar tampoc els papers dels actors que l’acompanyen en aquesta història i que són realment clau pel desenvolupament argumental. Ross Lynch (My friend Dahmer i antic noi Disney) ens demostra que ha deixat el passat enrere i que no només és una cara bonica que balla i canta de meravella, sinó que també sap desplegar una bona interpretació, aquesta vegada a la pell de Harvey Kinkle. Lucy Davis (The Office o Wonder Woman) i Miranda Otto (The lord of the rings o Homeland) també ens demostren que les tietes Hilda i Zelda estan en forma. A nivell interpretatiu, amb els matisos de caràcter de cada una, ens proposen una bona dosi de màgia i totes dues formen un duet digne de menció. I cal mencionar també una interpretació dual de Michelle Gomez (Wedding Belles o The Wedding Video) qui fa de mentora amb subtileses que s’aniran desentranyant al llarg de la història. Un dels personatges també més aplaudits és el de Ambrose Spellman, el cosí de la Sabrina. Chance Perdomo (Longfield drive) és l’encarregat de donar vida a un personatge obertament gai empresonat per una maledicció a no poder sortir de casa. El moment que la maledicció es trenca és quan definitivament es dona a conèixer com a gai, un paral·lelisme amb el malnom de “sortir de l’armari”. Però el que realment s’ha aplaudit d’aquest moment és la normalitat i poca importància que se li dona a la sèrie, ja que tampoc ha de sorprendre a ningú.

Tot i que la sèrie es presenta per atraure més un públic juvenil, no s’ha oblidat en cap moment de l’adult, no només amb els tocs de nostàlgia que se’n desprèn, sinó també pel tracte dels detalls en les escenes. Per exemple, la casa de les tietes esta decorada amb art de Goya. O el capítol 7 on és força evident el tribut a l’autora americana Shirley Jackson (coneguda especialment per La maledicció de Hill House, també adaptada recentment en forma de sèrie per Netflix) al relat que la va fer famosa The Lottery.

Acabada aquesta primera temporada no podem fer gran cosa més que aplaudir la decisió de reviure la Sabrina i especialment fent-ho d’aquesta manera. Caldrà veure què ens proposen les properes temporades i si aquest nivell es va mantenint al llarg de tota l’acció argumental. Però, de moment, el que ens ha arribat ho ha fet amb un molt bon estat i en un moment molt ben trobat.

Veredicte

Agradarà a: aquells que recordin amb nostàlgia la Sabrina i aquells que els agraden els móns més foscos i tenebrosos

No agradarà a: aquells que s’esperin una sèrie plenament per a adults i sense tocs juvenils

Enganxòmetre: 8

Nota: 7,5

Irene Solanich

Irene Solanich Cap de redacció d'El cinèfil

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*