Així resa el film: “Cada paraula pronunciada de l’irlandès és una bala disparada per la llibertat irlandesa”. Kneecap és una de les sorpreses de l’any, apareguda del no-res. Bé, sí, de l’illa d’Irlanda. Ja va sorprendre a l’últim Festival de Sundance amb el premi de l’audiència i als British Independent Film Awards amb alguns premis a la butxaca, alhora que recentment també ha estat preseleccionat per la carrera pels Oscar en la categoria de film internacional. És un film polític, per culpa dels que sempre ho volen convertir tot en polític, i de rebot és hilarant, sense deixar de ser seriós, i molt necessari. Està molt ben equilibrada la part crítica i l’entreteniment i en molts àmbits l’esperança predomina, ja que també s’intenta no disparar més bales de cap mena, perquè moltes, tant reals com metafòriques, ja han estat disparades. Té un missatge prou important: la desaparició de les llengües minoritàries i la lluita que es necessita per mantenir-ne una de viva. Com a catalans, això ho hauríem de saber i tenir en compte. S’estima que cada quaranta dies mor una llengua indígena en el món.
Un crit en defensa de la llibertat i la llengua irlandesa
D’entrada la recomanem fervorosament en la seva versió original subtitulada, ja que l’irlandès ja de per si és hilarant i divertit d’escoltar per un estranger (encara que no s’entengui res) i més quan un irlandès parla la llengua de l’imperi britànic. El film utilitza un tema últimament poc recurrent que és donar força, veu i identitat a un poble, país i cultura per mitjà de l’art, en aquest cas el musical. Reivindicar una tradició i un llegat a través de la música rap és el que Kneecap entona, amb melodia juganera, rítmica i contundent.
Kneecap
El terme Kneecap és molt conegut a Irlanda. Deriva de la ròtula, la part del genoll. Un tret en aquesta part es considera una maliciosa forma de lesionar, com un càstig, com una tortura, que a vegades té la seva cura, però que en d’altres acaba amb l’amputació d’una cama. Un mètode que els paramilitars utilitzen per castigar als joves més antisocials, que abusen de les drogues o cometen delictes greus, així com els més problemàtics en les comunitats més republicanes i lleials a Irlanda del Nord. Hi ha 80.000 parlants natius de l’irlandès a Irlanda. Només 6.000 d’ells viuen al nord d’Irlanda. Tres d’ells es convertiran en rapers.
Hilaritat, crítica i entreteniment: un equilibri perfecte
A Kneecap seguirem a un professor de música i llengua irlandesa que s’acabarà ajuntant amb dos joves que els agrada, des de ben petits, la festa, les drogues i l’adrenalina. Podríem dir que des d’aquell dia que els va caure a les mans un paquet sospitós i el van dipositar a l’encens de l’església on feien d’escolanets. Imagineu-vos els feligresos. Per un seguit de coincidències el professor descobrirà que té a les mans material molt bo, una mena de poesia urbana irlandesa, reflex d’una època global, per crear-ne una música pròpia. Així doncs, acabarem amb reunions clandestines dins un garatge de mala mort plenes de substàncies il·legals, alcohol i melodies amb ritme, durant aquest viatge a Irlanda que ens proposa el director britànic Rich Peppiatt, elogiat pels seus col·legues irlandesos. En el film l’actor més conegut és Michael Fassbender, el reclam clar d’un film tan minoritari com aquest (que creiem arribarà lluny), un secundari que acaba essent de rellevància per tothom i que s’afegeix per donar credibilitat al film i a la causa.
Kneecap
Amb un ritme frenètic, un humor natural i esbojarrat, unes melodies que enganxen, una part visual original que juga amb les lletres i altres petites animacions i al·lucinacions, Kneecap ens porta a una història carismàtica de rebel·lió i lluita per un poble, un sentiment, un idioma i una identitat a base de rap. Tampoc hi trobarem a faltar els petits dards enverinats cap al govern britànic de torn i al seu idioma, com tot imperi dominant d’imposició cultural i històrica sota bandera, com aquell punt de mira amb la fisonomia de Margaret Thatcher durant els intercanvis de droga.
La realitat i la ficció s’agafen de la mà
El més sorprenent, a part del film en si, és la participació dels mateixos membres musicals de la banda en qüestió, que existeix realment, com als actors principals. I val a dir que els tres elaboren unes actuacions molt realistes i convincents segons el seu estatus social i sembla que hagin actuat tota la vida. No en va la realitat del que va passar, i passa, i la ficció, s’agafen de la mà en aquesta història, com les detencions, les prohibicions i censures per alguns mitjans de comunicació i la lluita continua dels seus valors. Tenen flow, presència i molta energia, però sobretot són tres bales que disparen sang, suor i lluita per mantenir viva una llengua, gràcies al fet que generacions anteriors també han volgut que els seus progenitors la parlin i no l’oblidin mai, descendents amb memòria històrica i veu que sigui escoltada. Perquè les històries es creen a partir del llenguatge.
Kneecap
Kneecap és un crit a la llibertat de l’idioma irlandès, cridat a desaparèixer, però que amb aquest grup de joves il·luminen d’esperança el camí, mentre fan ballar una generació i un poble sencer amb cançons amb lletres obertament irlandeses i sense disculpes, transgressores i reivindicatives, destinades a atraure multituds i crítics per igual. Però Kneecap també parla indirectament, com ens destaca un dels actors en entrevistes, “sobre els indígenes, les cultures natives i la gent de tot el món, que reclama la seva identitat i la seva herència”. I ells tan sols volen recolzar-la i que no es perdi en l’oblit.
Veredicte
El millor: la bona posada en escena, el ritme, la hilaritat, les actuacions, la seva defensa i reivindicació i la seva reflexió final emotiva i esperançadora.
El pitjor: no se’ns acut res.
Nota: 9,5/10
