Fitxa Personal
Naixement: 28 d’octubre de 1974 (45 anys), San Juan (Puerto Rico)
Alçada: 1,73 m
Parella: Rooney Mara (2016-…)
Fitxa Professional
Pel·lícules: 39
Premis grossos: 4 nominacions a l’Oscar (guanyador per Joker -2020) 6 nominacions als Globus d’or (guanyador per Walk the line – 2006 i Joker – 2020. Millor actor al Festival de Cannes per You were never really here – 2017.
Sèries: 9
Ell és el flamant guanyador de l’Oscar a Millor Actor gràcies a la seva gran transformació al Joker de Todd Phillips (Hangover). Un paper que, d’entrada, estava destinat al fracàs, perquè ningú el veia com el ‘Príncep Pallasso del Crim’ i, molt menys, després de la inoblidable interpretació del desaparegut Heath Ledger a The Dark Knight de Chirstopher Nolan. Tampoc van ajudar les campanyes prèvies a l’estrena del film, que l’acusaven d’apologia a la violència i que provocaria disturbis allà on es projectés. Malgrat tot, la pel·lícula que narra la gènesi de l’arxienemic de Batman ja forma part de la història dels Oscars.
Però, Phoenix ja feia anys que apuntava a l’Oscar. L’any 2000, l’Acadèmia ja el va nominar com a Millor Actor Secundari pel seu inquietant paper de l’Emperador Commodus a Gladiator (2000) de Ridley Scott (Alien). Va ser l’antagonista del gladiador interpretat magistralment per Russell Crowe que el va posar al punt de mira dels espectadors de tot el món. Lluny quedaven els seus inicis com a jove actor a la televisió a sèries mítiques com Hill Street Blues (1984) o Murder, She Wrote (1984) on encara apareixia acreditat com Leaf Phoenix. Fins i tot, va treballar amb el seu germà River, mort per sobredosi el 1993, al telefilm Backwards: The Riddle of Dyslexia (1984) que li va valer el seu primer premi com a ‘Young Artist’.
El salt de la televisió al cinema no es va fer esperar, tot i que les primeres incursions no van destacar especialment (SpaceCamp (1986), Russkies (1987) i Parenthood (1989)). Va haver d’arribar el director de culte Gus Van Sant, que ja havia treballat amb el seu germà a My Own Private Idaho (1991), per donar-li una oportunitat de destacar en un paper molt més madur al costat de Nicole Kidman a la comèdia negra Time to Die (1995). El film de Van Sant va suposar per a Phoenix un abans i un després en la seva carrera, ja que directors reconeguts van començar a voler treballar amb ell, com Oliver Stone a U-Turn (1997), Joel Schumacher a 8 MM (1999), Philip Kaufman a Quills (2000) o James Gray a The Yards (2000). En aquests papers, Phoenix ja començava a deixar entreveure el seu gran talent i versatilitat en tota mena de papers, sempre arriscats o diferents.
I arribem a Gladiator i l’ascens meteòric a l’estrellat cinematogràfic. Llàstima, però, que aquest ascens no va ser tan ràpid com s’esperava, ja que Phoenix va enllaçar una sèrie de projectes sense pena ni glòria. El seu primer paper protagonista va ser Buffalo Soldiers (2001) de Gregor Jordan, una comèdia negra ambientada al món de l’exèrcit que no va agradar a ningú, ni públic ni crítica. L’ex-Commodus es mereixia una pel·lícula a la seva alçada per poder desplegar tot el seu potencial interpretatiu. I aquesta no va ser ni Signs (2002) ni The Village (2004), les dues de l’irregular realitzador M. Night Shyamalan, sinó Walk the Line (2005), el magnífic biopic del cantant de country Johnny Cash dirigida per James Mangold (Le Mans ‘66). Phoenix, merescudament, va ser nominat per l’Acadèmia al Millor Actor Principal, però malauradament va ser Philip Seymour Hoffman qui el va guanyar, inqüestionablement, per Truman Capote.
Després d’aquesta ‘derrota’, Phoenix no va deixar de treballar, o sí, perquè després de posar-se a les ordres de James Gray en dues ocasions més a We Own The Night (2007) i Two Lovers (2008), va anunciar públicament el 2008 que es retirava definitivament del món de la interpretació per fer-se cantant de rap, vivint pràcticament en la indigència. Amb el temps es va veure que tot era un muntatge per a un pseudodocumental titulat I’m Still Here (2010), signat pel seu cunyat Casey Affleck. I, i tant que seguia ‘aquí, i de quina manera, perquè va ressorgir de les flames com Au Fènix i va oferir un dels papers de la seva vida a The Master (2012), el drama de Paul Thomas Anderson (Phantom Thread) sobre l’Església de la Cienciologia, protagonitzat al costat d’un altre gran de la interpretació, Seymour Hoffman. En aquest cas també estava nominat a Millor Actor, però Daniel Day-Lewis se’l va emportar, sense discussió, per Lincoln (Steven Spielberg).
I des del 2012 fins a l’actualitat, Phoenix ha desenvolupat una carrera impecable plena de petites joies que es mereixen torna-se grans amb els anys, com The Immigrant (2013), la seva quarta col·laboració amb el seu director fetitxe i amb el drama de la immigració als Estats Units als anys 20 de rerefons; Her (2013), una distopia pseudofuturista sobre la dependència tecnológica del sempre imprevisible Spike Jonze (Adaptation); Inherent Vice (2014), repetint amb Thomas Anderson amb alts nivell lisèrgics cinèfils; Irrational Man (2015), la primera i potser última col·laboració amb Woody Allen; You Were Never Really Here (2017), una història de violència i redempció de Lynne Ramsay (We Need to Talk About Kevin); Mary Magdalene (2018), on es posa a la mateixa pell de Jesús de la mà de Garth Davis (Lion); Don’t Worry, He Won’t Get Far on Foot (2018), li torna el favor a Van Sant després de la seva primera oportunitat al cinema de primera divisió; The Sisters Brothers (2018) un western ‘diferent’ del director-autor francès Jacques Audiard (Un prophète); fins a arribar a Joker i la culminació de la seva carrera com a actor.
Què ens depara la carrera d’un dels millors actors de la seva generació i més compromesos amb els medi ambient i el futur del planeta? Difícil de dir, però de ben segur que, si segueix en consell del seu difunt germà River, no fallarà: “Acudeix al rescat amb amor i llavors vindrà la pau”.