Siguem sincers, la notícia que Todd Phillips (War dogs, The hangover, Old school) seria l’encarregat de donar vida a una nova versió del Joker, ens va fer saltar les alarmes a tots. Dubtàvem de la capacitat d’aquest director per tal de realitzar un treball d’aquestes magnituds, no pas per la falta de mitjans o pel seu currículum, com a mínim dubtós, sinó pel que suposa a nivell mediàtic revisionar una figura icònica del món dels superherois com és el Joker. Les possibilitats d’una patacada eren altes, per no dir molt altes, i l’ombra de Nicholson i Ledger és molt llarga per, ni tan sols, plantejar-se un projecte com aquest. Per sort, el cineasta no té aquest esperit conservador i aquesta meva filosofia de no remoure gaire les coses per por d’espifiar-la i ens ha fet posar a tots drets amb una pel·lícula que, per sort, s’aproxima més al seu primer treball del 1994 Hate, que no pas a les comèdies universitàries o a les llegendàries ressaques amnèsiques a les quals ens té acostumats.
El gir del cineasta a la direcció és a tots nivells, però sobretot cal destacar el nou rumb que agafa l’arxienemic d’en Batman, un film que funciona com a un engranatge autònom, lluny dels formalismes i convencionalismes del món dels superherois, però sempre respectant l’inevitable fil conductor que enllaça el personatge amb l’adinerada família Wayne. El nou Joker ens explica una part de la vida d’Arthur Fleck (Joaquin Phoenix), un home amb una malaltia mental, que considera que la seva meta a la vida és fer riure a la gent. Però el dia a dia de l’Arthur no és fàcil, i les desgràcies semblen acumular-se sobre les seves espatlles, provocant així, que de mica en mica comenci a desil·lusionar-se d’un món i d’una societat que no acaba d’entendre i que li gira l’esquena. Un descens a l’infern fosc i tenebrós, on finalment descobrirà el veritable poder del mal. El director ubica aquest procés de transformació en una ciutat de Gotham que viu una de les seves pitjors crisis: alt nivell de delinqüència, precarietat laboral, i on les diferències entre el poder adquisitiu de la gent cada cop són més notables; i tot, en un marc on la brutícia i la brossa s’han apoderat dels carrers, i que serveix a la vegada, com a metàfora de ciutat podrida i corrupte. Tot és gris i apagat a Gotham, tan sols hi ressalten els colors d’un protagonista, que vestit de pallasso, intenta sobreviure a base de petits treballs d’animació. Todd Phillips s’ha proposat una ciutat angoixant vora l’abisme i gran part del metratge se situa en petites i fosques habitacions, en què el fum del tabac ajuda a crear aquest ambient d’asfíxia que viu el protagonista i per conseqüent l’espectador. Perquè amb gran intel·ligència, el director ha tingut clar que per tal que el públic es pogués creure el personatge, sentir-lo i perquè no empatitzar amb ell, primer havia de fer-nos partícips de com i en quines condicions viu el protagonista. Tan sols així, som capaços d’entendre la deriva que agafaran els fets.
Phillips juntament amb l’Oscaritzat Scott Silver, han construït un guió sense fissures i contradiccions, que avança de mica en mica i sense pressa, intenta desgranar la complexitat de la ment del protagonista. No hi cap cap bri d’esperança en les paraules d’Arthur, —“Doctora no ho entén, jo només tinc pensaments negatius”—, tot és patiment i ressentiment per un passat que l’ha maltractat i per un present que el tortura. Els límits entre la paranoia i la sensatesa del personatge es desdibuixen en cada diàleg i en cada pensament, i acabaran agafant una deriva imparable cap a l’autodestrucció, o si ho mirem des d’un altre punt de vista, la transformació i naixement d’un nou Arthur Fleck anomenat Joker.
Des de sempre, a les pel·lícules, se’ns ha presentat el Joker com a un malvat, amb l’únic objectiu de sembrar el caos per tal de derrotar el seu enemic Batman. A Joker, s’ha pretès anar una mica més enllà i se’ns mostra un personatge que actua com a figura icònica i revolucionaria en contra del poder, un poder que, a la vegada, veu encarnat en la figura de Thomas Wayne, pare de Bruce Wayne i futur candidat a l’alcaldia de Gotham en el moment dels fets que se’ns expliquen. Un Thomas Wayne, que servirà de catalitzador per la transformació final d’Arthur, però també, com a rerefons, hi trobem una lluita de classes, la creació d’un moviment que veuran en els actes del Joker, un ídol a seguir per tal de canviar tot l’establishment d’una ciutat que ha deixat de banda la població més pobre. Un punt de vista molt interessant el que ens aporta el director, que encaixa a la perfecció en aquest món de DC Comics en què la línia entre herois i malvats, bons i dolents resulta molt més fina del que ens pensem.
Tot a la pel·lícula resulta d’una desesperació i un patetisme gairebé poètic, en què fins i tot, una banda sonora bastant pròxima al Batman de Nolan, però potser no tan elaborada, ens posa en relleu i fa èmfasi en les escenes en què l’espectador ha de posar més atenció. Un so greu i allargat que serveix de catarsi a un públic que per moments córrer el perill de caure en la mateixa bogeria d’Arthur. Però tot el que us explico només seria un simple embolcall, si no fos per Joaquin Phoenix (The sisters brothers, You Were Never Really Here, Her). Un actor que ja ens té acostumats a aquests personatges pertorbats i que encaixa a la perfecció en una figura com la del Joker. Amb permís de Heath Ledger, Phoenix no ha interpretat el Joker, Phoenix és el Joker. Fa la sensació que durant tota la seva carrera s’hagi estat preparant per aquest paper, i que quan li ha arribat l’oportunitat, tan sols s’ha agut d’enfundar una disfressa de pallasso, pintar-se un somriure a la cara i deixar-se anar amb tota naturalitat. Un rostre que sembla contusionar-se amb cada rialla i amb cada gest, uns moviments de braços i cames com si el cos ballés de forma onírica en una dansa macabra però hipnòtica que presagia la tragèdia, i la mirada; una mirada penetrant però buida de tota ànima i esperança que glaça la sang a aquell qui s’atreveix a mirar-li els ulls. Amb tota probabilitat, la interpretació de la seva vida i que de ben segur recollirà elogis i premis per allà on passi. I si no és així, potser seré jo el qui deixarà de creure en aquest món i cauré en la bogeria més absoluta.
Joker és una bella pel·lícula dramàtica, que fa de la seva foscor virtut i on la sang i la violència són les notes d’una partitura que canta a la destrucció i al caos d’una forma harmònica i elegant, però també a un nou renaixement encarnat per la bogeria d’un antiheroi (per què no?) que a través del mal, per fi, potser pot arribar a entendre qui és i quin és el seu propòsit en aquest món.
Veredicte
El millor: L’atmosfera que respira tot el conjunt i la brillant interpretació de Joaquin Phoenix.
El pitjor: Potser els últims dos minuts haguessin encaixat millor en una escena post crèdits que no pas en el conjunt del metratge. Però aquestes coses són més de Marvel i no de DC.
Nota: 9
