Fa poques setmanes, el mitjà nord-americà Bloomberg publicava un article anunciant la idea de Disney de centrar-se a fer més seqüeles de Pixar en detriment de pel·lícules originals per revertir els mals ingressos de taquilla que han obtingut de les darreres estrenes: Lightyear i Elemental (que potser és perquè són films més aviat fluixets).
Des del punt de vista creatiu, és una terrible notícia, perquè si per alguna cosa ens enamora Pixar és per l’originalitat de les seves idees, amb propostes brillants com Toy Story, Monsters Inc. o Inside Out, i no tant, en canvi, per la qualitat de les seves seqüeles, com Monsters University, Cars 2 o Finding Dory. I és que fins i tot una gran segona part, com aquesta Inside Out 2 (Del revés 2) de la que ara toca parlar, acaba perdent en la comparació amb la seva predecessora pel simple fet que aquella era una idea original i aquesta ja no ho és. Per cert, us recordem que la podeu veure amb doblatge català.
Però més enllà del pessimisme que em genera el futur d’un Pixar abonat a explotar idees prèvies, intentarem que sigui l’alegria la que prengui el control d’aquesta crítica. I no serà gaire difícil, perquè en l’exploració de l’adolescència, la nova entrega d’Inside Out l’encerta de ple.
L’Ansietat al control
Després de la muntanya russa d’emocions que va suposar per la Riley la mudança del primer film, en aquesta segona part en pujarà a una altra en entrar en aquella temuda etapa de la vida que coneixem com a pubertat. I amb aquesta nova etapa, apareixen noves emocions, és a dir, nous personatges a la ment de la Riley: l’Ansietat (Maya Hawke), l’Enveja (Ayo Edebiri), la Vergonya (Paul Walter Hauser) i l’Ennui (Adèle Exarchopoulos), que podríem traduir com a apatia.
I el primer que cal dir d’aquestes quatre noves emocions, i una cinquena que apareix un parell de cops com a gag molt divertit, és que funcionen de meravella. No només perquè creen interessants dinàmiques amb les anteriors emocions, sinó també perquè defineixen a la perfecció com ens hem sentit tots quan hem sigut adolescents: ansiosos per la gran quantitat de canvis, volent ser com les persones que admirem, avergonyits de qui som i massa plens de “passotisme“.
Per explorar totes aquestes emocions, el film situa a Riley en un campament d’estiu d’hoquei on es juga bona part del seu futur, i allunya de la sala de comandaments a les emocions que coneixíem per donar el control a les noves. El mecanisme narratiu, doncs, és molt similar al d’Inside Out, de manera que la frescor que li donen els nous personatges, li treu també la similitud de l’expedició per la ment que ja havíem vist fer a l’Alegria i la Tristesa.
Rodona, però imperfecta
Ara bé, continua sent una aventura molt ben construïda, plena d’elements enginyosos que permeten a l’espectador sentir-se identificat amb la protagonista —com la presó dels secrets més foscos o el descobriment del sarcasme— i que aconsegueix un equilibri ideal entre els moments divertits (al cinema la gent no parava de riure) i els moments emotius (perquè tornar a sentir el descontrol de l’adolescència ens remou a tots per dins).
Així doncs, Inside Out 2 acaba sent una pel·lícula rodona —com la forma dels records de la Riley— però també imperfecta -com la mateixa Riley-, per no voler allunyar-se gaire de la fórmula que havia funcionat. I amb aquesta fórmula, el film està arrasant als cinemes. És una gran notícia per Pixar, i per Disney, però esperem que la conclusió que en treguin no sigui la de fer més seqüeles. I si, al final, és això amb què ens hem de conformar, que almenys siguin tan bones com aquesta.
Agradarà: als qui busquin viure una experiència similar a la de la primera pel·lícula.
No agradarà: als qui esperin de Pixar més innovació i originalitat.
Nota: 8
