Després d’una dècada francament pobre —amb algunes excepcions com les excel·lents Coco (2019) i Soul (2020)—, amb Elemental, Pixar ens presenta una pel·lícula brillant: el seu millor film des de la magistral Inside Out (2015).
Elemental ens ofereix una dosi d’imaginació desbordant en la recreació d’aquesta ciutat en què conviuen els éssers dels diferents elements: una referència explícita a l’actual New York —Ciutat Element— i els seus barris com Queens o Chinatown —al film el barri dels residents de Foc—. El nucli del guió se centra en els habitants de Foc i com accidentalment la protagonista, Candela, entra en contacte amb un ésser d’Aigua, Nilo, i la relació que sorgeix entre ells amb la diferència d’ambdues cultures: una més tancada i massa tradicional (Foc) i l’altra més oberta i moderna (Aigua), aquest xoc provocarà que Candela es replantegi la seva vida i les seves aspiracions i objectius, un debat intern en què pot veure’s reflectit qualsevol espectador.
La proposta té una factura tècnica perfecta —marca habitual de l’estudi Pixar— amb un muntatge notable que dota la pel·lícula d’un tempo constant i un ritme que no decau en cap moment, reforçats amb la preciosa partitura del veterà compositor Thomas Newman —el seu tema principal s’ha d’escoltar en versió original: la versió de Pablo Alborán el destrossa—.
Ens trobem davant d’un film ideal per a tots els públics: els més menuts la gaudiran per la seva espectacularitat visual i els adults podran seguir un guió sòlid que els portarà a fer-se més d’una pregunta. Una proposta tan lluminosa com brillant, absolutament imprescindible.
