La jornada professional que cada any organitza el FIC-CAT és una molt bona manera per saber l’estat de salut del cinema en català. L’esdeveniment que va celebrar-se a l’Antiga fàbrica d’Estrella Damm va començar amb una xerrada d Ibai Abad, director d’Escanyapobres, que va explicar la dificultat de fer un western en llengua catalana amb un pressupost ajustat. Després va arribar el moment del debat. Va ser amb una taula rodona que sota el títol “El català parla tots els gèneres” va comptar amb la participació de:
- Toni Carrizosa: productor (Casa en flames).
- Ramon Térmens: director, guionista i productor (Societat negra).
- Mònica Cambra: cineasta i muntadora (Un sol radiant).
- Sergi Vizcaino: director, guionista i docent (Mis ex novias).
- Modera: Cris Gambín, codirectora del FIC-CAT.
En aquest intercanvi d’impressions es va posar sobre la taula diversos temes. Com a resum, podem identificar 3 grans problemes que semblen endèmics: el públic, els diners i la diversitat de gèneres.
Ver esta publicación en Instagram
Els reptes del cinema en català
Històricament, els ponents van certificar que el públic és una de les assignatures pendents. Malgrat això van apuntar que hi ha un problema previ i necessari perquè el públic pugui anar a les sales: que els cinemes programin els films. En aquest sentit, tots els assistents van assegurar que col·locar una pel·lícula en català als cinemes és una tasca titànica. El mercat està saturat d’estrenes (entre 10 i 15 pel·lícules cada setmana) i les majors obliguen els cinemes a programar les seves pel·lícules. No els posen un ganivet al coll, però amenacen amb no donar-los els grans blockbusters (que els cinemes necessiten per viure) si a canvi no programen les seves estrenes menors.
En matèria de quantitat i de gèneres, podríem dir que estem millor del que estàvem. Fa només 5 o 6 anys s’estrenaven amb prou feines 6 o 7 pel·lícules en català a l’any. Des de fa uns anys, no només hi ha més estrenes sinó que aquestes són més diverses en gèneres i algunes tenen pressuposts més elevats. Sens dubte el 2024 és un any que tothom espera que marqui un punt d’inflexió. Els taquillassos de Casa en flames i El 47 han obert una porta de públic que esperem que no es tanqui. I aquest 2025 ha començat també molt fort amb Wolfgang. Ara és el moment de consolidar aquesta realitat. Com? És una gran pregunta.
Les lleis i la política
A la sala es va parlar de quotes i de com el cinema francès és un referent perquè és capaç d’atraure molt de públic amb produccions pròpies. També es va fer una crida a la voluntat política de fer canvis. Cal recordar que fins fa molt poc el fet de presentar una pel·lícula en català a les subvencions de l’ICEC no generava avantatges pel projecte. Si volem solucionar els reptes cinema en català cal que les nostres lleis i els nostres mandataris estiguin al costat de la llengua fent discriminació positiva.
Rodatge de ‘EL 47’. Foto de Lucía Faraig
Respecte de la diversitat de gèneres, cal afirmar que es progressa adequadament. La normalitat està encara lluny. Jo friso per veure una pel·lícula de zombis o d’exorcisme en català… O un thriller sanguinari i ple d’acció i trames impossibles. Hem demostrat, amb escreix, que el drama quotidià és una pantalla que ens hem passat com a indústria. Ara s’ha de ser valent i apostar i arriscar. Això sí, perquè passi caldrà la complicitat de tothom: públic, cinemes, institucions públiques i la mateixa indústria. Per sort, sempre tindrem una finestra extraordinària als festivals. El FIC-CAT és el referent quant a llengua, però n’hi ha més arreu del territori. Cal conèixer-los i donar-los amor.
