Forastera, segons el DIEC, significa “que es troba accidentalment en un poble, en una localitat, que no és la seva”. Crec que aquesta descripció no podria ser més adient per a la pel·lícula que estem analitzant, l’òpera prima de Lucía Aleñar Iglesias. Segurament a alguns us sona el títol, perquè la directora recupera la protagonista i parteix del curtmetratge homònim de 2020, seleccionat a la Setmana de la Crítica de Cannes (disponible a Filmin).
Què passa després de la mort d’un familiar? Aquesta és una de les preguntes a les quals respon Forastera. La Catalina i la seva germana passen l’estiu a la casa familiar dels avis a Mallorca. El que sembla unes vacances idíl·liques, amb una família que gaudeix de l’estiu i una Catalina que fins i tot troba un amor d’estiu en un turista, canvia amb la mort sobtada de l’àvia. I és precisament aquí on, per a mi, comença realment la pel·lícula.
La mort de l’àvia no converteix Forastera en un drama convencional sobre el dol. Al contrari. A partir d’aquest moment apareix una dimensió màgica i onírica en què la Catalina comença, gairebé sense proposar-s’ho, a fer-se passar per la seva àvia. I és sobretot als ulls de l’avi, interpretat per un magnífic Lluís Homar, on aquesta confusió pren força. En alguns moments, per a ell, l’àvia és la Catalina.
I aquí és on la pel·lícula troba una de les seves idees més interessants: la identitat, el dol i la necessitat de mantenir a prop algú que ja no hi és.
La mort a la pantalla gran
El cinema català ha parlat molt de la mort i del dol durant els darrers anys. Ho hem vist en pel·lícules com Los destellos o Polvo serán, però en aquests casos la mort és present abans que arribi o forma part del procés que condueix cap a ella. Forastera, en canvi, posa el focus en el que passa després.
També podem trobar-hi punts de contacte amb Têtes brûlées, que vam veure al D’A 2025. Totes dues comparteixen aquesta mirada sobre el que queda després d’una mort i un cert gust pels ritmes pausats, però Forastera se situa en un espai molt diferent. No vol construir un gran drama al voltant de la pèrdua, sinó explorar-la des d’un lloc més íntim, emocional i, sobretot, màgic.
En aquest sentit, també em recorda Estrany riu. No perquè siguin pel·lícules semblants, sinó per aquesta capacitat de combinar una realitat molt concreta amb una dimensió màgica que transforma la manera d’explicar la història.
El realisme màgic, una de les claus del film
La màgia és, probablement, el principal element diferencial de Forastera.
Ja des del principi trobem situacions en què l’àvia i la Catalina es confonen, i aquesta idea va agafant força fins que la mort de l’àvia fa que la frontera entre les dues es torni encara més difusa. La pel·lícula juga constantment amb aquesta sensació que alguna cosa no acaba d’encaixar, però sense necessitat d’explicar-ho tot.
I crec que aquí hi ha una de les virtuts de Lucía Aleñar Iglesias: no necessita convertir aquesta màgia en un gran espectacle. La construeix a través d’elements molt quotidians.
La llum hi té un paper important. En alguns moments sembla transportar-nos a un altre lloc, gairebé com si aquella energia de l’àvia continués present d’alguna manera. El vestit també es converteix en un element important dins d’aquesta dimensió màgica. Són petits detalls que van construint aquesta sensació d’estranyesa sense trencar mai del tot amb la realitat.
I la música acompanya molt bé aquest univers. Composta per Anna von Hausswolff i Filip Leyman, té una presència notable durant la pel·lícula i contribueix a marcar les emocions de l’espectador. És una música moderna, que encaixa amb la proposta visual del film i que, en alguns moments, fins i tot ens indica què hem de sentir.
Això pot ser una arma de doble tall, però en el meu cas ha funcionat.
També m’ha agradat molt la fotografia d’Agnès Piqué. La pel·lícula té una estètica moderna, amb una fotografia de colors neutres i una casa familiar que es converteix en un espai molt important. Tot està molt cuidat visualment. Igual massa.
Una òpera prima amb personalitat
Una de les coses que més m’ha sorprès de Forastera és que, tot i ser la primera pel·lícula de Lucía Aleñar Iglesias, té una identitat molt definida.
Es nota que hi ha una directora que sap quin tipus de pel·lícula vol fer. La proposta no busca explicar moltes coses alhora: agafa el dol, la família i la identitat i els explora des d’una mirada molt concreta.
I això també es nota en els actors. Zoe Stein està molt bé com a Catalina, però per mi Lluís Homar és un dels grans punts forts del film. És una d’aquelles interpretacions que donen una dimensió diferent a una pel·lícula. La seva mirada és especialment important perquè és a través d’ell que entenem aquesta confusió entre la Catalina i l’àvia.
No és casualitat que Forastera hagi tingut aquest recorregut internacional. La pel·lícula es va estrenar mundialment a la secció Discovery del Festival Internacional de Cinema de Toronto, on va guanyar el premi FIPRESCI de la Federació Internacional de Crítics de Cinema. Posteriorment, va passar per la SEMINCI, on va obtenir el Premi Pilar Miró a la Millor Nova Direcció Espanyola, i més endavant va arribar al D’A Film Festival Barcelona i al FIC-CAT, abans d’inaugurar l’Atlàntida Mallorca Film Fest.
És, per tant, una pel·lícula que ha sabut captivar els festivals.
Però això també pot tenir una cara negativa: una part del seu públic potencial ja l’ha pogut veure abans de l’estrena comercial. I, al mateix temps, és una pel·lícula que demana un espectador disposat a entrar en la seva proposta.
Realment Catalina és una forastera?
I aquí torno al títol.
Realment Catalina és una forastera?
Ho és davant del seu avi? Ho és dins de la seva pròpia família? O ho és perquè ella mateixa ja no sap exactament quin paper ocupa dins d’aquesta família després de la mort de l’àvia?
La pel·lícula juga amb aquesta idea de manera interessant. Catalina està en un moment de canvi: és una jove que està creixent, que comença a descobrir l’amor i la seva pròpia identitat, però que al mateix temps es troba davant de la mort d’una persona molt important.
El problema és que no acabo d’entendre del tot la necessitat que la família visqui a Madrid i que això tingui tant pes en l’ús del castellà. La barreja entre català i castellà em resulta una mica irregular en alguns moments. Entenc que pot formar part de la realitat dels personatges i de la seva procedència, però, tenint en compte que la pel·lícula podria haver funcionat igualment situant aquesta família en altres llocs, no sempre hi trobo una justificació narrativa prou clara.
No és un problema greu, però sí una decisió que m’ha fet qüestionar per què la pel·lícula volia introduir aquesta distància lingüística.
S’hauria de veure?
Forastera és una d’aquelles pel·lícules que crec que poden dividir els espectadors: o entres en la seva proposta o probablement et costarà. El seu ritme és lent i, tot i que considero que aquesta lentitud té sentit per la història que explica, en alguns moments pot arribar a fer-se una mica excessiva.
Però, després d’haver-la vist dues vegades, hi ha una cosa que tinc clara: les dues vegades he sortit de la pel·lícula amb una sensació de pau i tranquil·litat. I això no és gens fàcil d’aconseguir quan estem parlant d’una pel·lícula sobre la mort d’un familiar. No és un drama que busqui enfonsar-te, sinó una pel·lícula que parla del dol des d’un altre lloc. Des de la màgia, la imaginació, els records i la necessitat de continuar mantenint a prop les persones que ja no hi són.
Per mi, és una de les òperes primes catalanes de l’any. Si el 2025 Estrany riu ocupava aquest espai de cinema independent, autoral i amb una certa dimensió màgica, aquest any Forastera agafa el relleu. Lucía Aleñar Iglesias és, sens dubte, una directora a seguir.
El millor: la màgia, la relació familiar, la modernitat de la proposta i, sobretot, que sigui una pel·lícula que s’atreveixi a parlar d’emocions, especialment en una conversa cap al final entre mare i filla.
El pitjor: un ritme que en alguns moments pot fer-se massa lent i una barreja lingüística que no sempre acabo de veure justificada.
Nota: 8 sobre 10
