Hi ha sèries que utilitzen el thriller per explicar un crim i n’hi ha que utilitzen el crim per parlar d’una societat malalta. Furious pertany clarament al segon grup. La nova sèrie d’Elizabeth Meriwether parteix d’una investigació policial aparentment convencional —una agent de l’FBI perseguint una assassina en sèrie— per convertir-la progressivament en un relat sobre el trauma, el poder, la violència contra les dones i, sobretot, sobre què passa quan la justícia institucional deixa de funcionar.
Furious
Alice Black (Emmy Rossum) és una agent de l’FBI marcada pel seu propi passat. A l’altra banda hi ha Catherine (Lola Petticrew), una assassina metòdica que selecciona homes poderosos com a víctimes. El joc del gat i la rata és només la superfície. El veritable interès de Furious apareix quan la sèrie comença a qüestionar qui és realment la víctima i qui té dret a decidir què significa fer justícia.
Entre la venjança i la justícia
I aquí és on la proposta resulta especialment incòmoda. Catherine no és presentada simplement com una assassina que cal detenir. És també el resultat d’un sistema que ha fallat. La seva violència neix d’un trauma i d’una experiència d’abús que la societat no va saber —o no va voler— reparar. La sèrie no justifica els seus actes, però tampoc permet que els jutgem des d’una còmoda distància moral.
Emmy Rossum està especialment bé com una Alice cada vegada més atrapada entre la seva feina i les seves ferides. Però és Lola Petticrew qui deixa una empremta més poderosa. La seva Catherine és inquietant, imprevisible i, al mateix temps, tremendament humana. El millor de la sèrie és precisament aquesta tensió entre les dues protagonistes: no són simplement policia i assassina, sinó dues dones condicionades per formes diferents de violència.
Furious
Furious funciona millor quan abandona les convencions del procedimental i es converteix en un drama psicològic sobre la ràbia femenina. La sèrie entén que la ira pot ser també una resposta al silenci, a la impunitat i a la impotència. No és casual que bona part de la crítica hagi destacat precisament aquesta dimensió: darrere del thriller hi ha un crit de ràbia difícil de contenir.
Ara bé, la sèrie no és perfecta. De vegades subratlla massa el seu discurs i algunes decisions narratives resulten més convenients que versemblants. El thriller tampoc sempre aconsegueix mantenir la tensió que promet el seu plantejament inicial. Qui busqui un nou Mindhunter o un joc cerebral de gat i rata pot trobar a faltar més sofisticació detectivesca.
La frontera moral
Però probablement aquest no és l’objectiu real de Furious. La investigació és l’excusa. El que interessa és observar com dues dones atrapades en diferents formes de trauma intenten recuperar el control de les seves vides. I aquí la sèrie troba la seva força.
El més interessant és que Furious no ofereix respostes fàcils. No converteix Catherine en una heroïna ni Alice en una salvadora. Les dues transiten una zona moral cada vegada més fosca fins que la frontera entre justícia i venjança pràcticament desapareix. És una aposta incòmoda i, precisament per això, estimulant.
Furious
Potser Furious no reinventarà el thriller criminal, però sí que aconsegueix fer una cosa més difícil: utilitzar un gènere conegut per parlar d’una ferida que continua oberta. Una sèrie sobre dones furioses en un món que durant massa temps els ha demanat que callessin.
Veredicte
Agradarà: als amants del thriller criminal amb càrrega psicològica, personatges moralment ambigus i històries sobre trauma i venjança.
No agradarà: a qui busqui un procedimental pur, una investigació detectivesca molt cerebral o un thriller de ritme frenètic.
Enganxòmetre: 8
Nota: 7
