Fallen Leaves és la més recent pel·lícula d’un dels directors més veterans i estimats de la cinematografia europea: Aki Kaurismäki, autor de cintes com Contraté un asesino a sueldo, La chica de la fábrica de cerillas, La vida de Bohemia o, més recentment, El Havre o El otro lado de la esperanza. Aquest realitzador finès ens presenta històries simples, sempre coquetejant amb la denúncia social però des d’una alçada diferent de la del realisme social angles (amb Ken Loach al capdavant). Karurismäki sempre se situa al costat dels seus protagonistes, plantant la càmera a llocs humils, retratant la gent comuna (com diria Pulp) i sense un titular de denúncia en primera plana.
A Fallen Leaves ens explica una història d’amor senzilla, esquemàtica, tot i que no hi falta cap detall. Estem davant del clàssic noi coneix noia (i viceversa) però aquí no tot són flors i violes sinó, com el seu títol indica, fulles caigudes. Ansa, la protagonista, és acomiadada injustament el mateix dia que coincideix amb Holappa, home solitari molt aficionat als karaokes i la beguda. Empesos per la seva soledat, els protagonistes viuran una breu història d’amor entre bars i sessions de filmoteca interrompuda per l’alcohol i la pèrdua dels telèfons.
Un cine lacònic i eixut
Al llarg de la seva carrera cinematogràfica Kaurismäki ha estat sempre fidel a si mateix tal com demostra Fallen Leaves. Està interessat en el proletariat i els problemes de la gent a nivell de carrer. Als seus films presenta una Finlàndia molt diferent de la que ens expliquen els mitjans de comunicació: la crisi econòmica, la immigració, l’atur, l’alcoholisme apareixen sempre de rerefons (sovint en primer pla). Els films Kaurismäki no plantegen una tesi de denúncia o reivindicació, però la seva ideologia es pot llegir entre línies. És per això que sempre opta per finals oberts que, malgrat el drama, sempre permeten entrellucar alguna bona notícia pels seus protagonistes.
La posada en escena és tan lacònica i eixuta com les interpretacions dels actors i actrius. Kaurismäki utilitza (i rendibilitza) la seva narració amb els mínims recursos expressius visuals i amb una capacitat el·líptica impressionant. Però malgrat aquesta simplesa, sempre és fàcil trobar algun element d’identificació. L’empatia amb els personatges també està aconseguida a través l’afecte i la ironia amb què són retratats. En el cinema del realitzador finès l’humor és un bon filtre per tenyir la crua realitat.
Veredicte
El millor: la seva curta durada que demostra que es poden fer pel·lícules emocionants en menys de 90 minuts
El pitjor: que Aki Kaurismäki encara sigui un desconegut pel gran públic.
Nota: 9
