“Ens passem la vida intentant recuperar la intensitat de l’adolescència”

Les joves directores catalanes continuen sent les protagonistes de la indústria catalana portant els seus films a festivals d’arreu del món amb notables èxits de crítica. Aquest 2021, al Festival de Cannes, va haver-hi una única pel·lícula catalana present al certamen: Libertad de Clara Roquet competia a la Setmana de la crítica i ho va fer entre aplaudiments i elogis. Aquest 19 de novembre l’òpera prima d’aquesta guionista i directora arriba a la gran pantalla amb la vista posada als Goya i els Gaudí i amb una història de dos mons completament diferents (lluita de classes) que conviuen sota un mateix sostre a l’idíl·lic entorn de la Costa Brava.

Hi ha molta inspiració basada en fets reals de la seva pròpia experiència a Libertad?

No és una pel·lícula autobiogràfica en cap sentit. No vaig tenir cap amiga com la Libertad, però sí que vaig passar tots els estius de la meva vida en una casa familiar molt gran a la Costa Brava. Ens reuníem diverses generacions de la família i tot plegat era com unes colònies. Hi ha moltes textures a la pel·lícula que vénen d’aquests records de la meva infància i adolescència.

Per què va triar el moment coming of age de la protagonista?

Crec que l’adolescència és un moment molt fundacional de la identitat. És el moment on ets separes dels teus pares i construeixes la persona que seràs. Part d’aquesta identitat és la identitat de classe. També hi ha un altre factor que fa que tants llibres i pel·lícules es fixin en aquest moment: a l’adolescència tot és viu amb molta més intensitat. Recordo aquestes amistats amb una intensitat que no he viscut mai més. Moltes vegades ens passem tota la vida intentant recuperar aquesta intensitat.

Hi ha molta crítica social a la seva pel·lícula també…

La pregunta que es fa la pel·lícula és si l’amor i l’amistat poden travessar les barreres de classe i anar més enllà de la línia del privilegi. Potser les cartes que ens han vingut donades impedeixen que puguis tenir relacions fora la teva bombolla. Fins a quin punt tenim llibertat per triar i construir qui som?

Té una resposta a aquesta pregunta?

No la tinc. (riu) Tinc moltes preguntes.

“Penso que és més interessant explorar les preguntes que trobar les respostes a les pel·lícules”

Hi ha moments de molta fredor al seu film. Vol posar el públic en una situació incòmode? 

Sí. La incomoditat és molt cinematogràfica. I crec que hi ha alguna cosa en la relació amb el personal del servei que és ja molt incòmode de per si. Sobretot per la burgesia progressista. Tenen molt clar que s’ha de tractar bé el servei però a la vegada pensen que paguen per un servei i mereixen rebre’l. Per això genera incomoditat. El que fas és pagar pel temps d’una persona que no pot tenir cura de la seva pròpia família. La incomoditat és necessitar-ho, però a la vegada saber que allò no està del tot bé. Per això em sembla tan interessants buscar moments on es fes palesa aquesta situació.

Què sent una jove directora quan seleccionen la seva òpera prima al Festival de Cannes?

La veritat és que no m’esperava una epopeia amb una pandèmia pel mig. Ha estat estrany tot i més agafar la Covid quan el film es passa per primer cop a Cannes. Malgrat això, crec que he tingut molta sort en el finançament. Va anar bastant rodat. En conjunt, però, fer una pel·lícula m’ha costat 5 anys de la meva vida on hi ha posat una energia immensa. Per mi ha de ser una història amb la qual estigui molt compromesa si no no val la pena la inversió.

“És obsessiu i a vegades et sents una mica sola i insegura perquè has de prendre moltes decisions tu sola”

És cert que treballo molt en comunicat, però passes per moltes etapes sola i per la següent necessitaré també una història en la qual m’hi pugui bolcar.

La ‘Libertad’ de l’estiu que et vas fer gran

Ja la té pensada aquesta història?

Tinc una cosa, però també tinc dubtes.

En una línia social com Libertad?

Doncs no. De fer té una part de gènere. I crec que serà una mica més cara de fer.

Què aporta Cannes i el recorregut de festivals a la carrera d’una directora?

El més important és que és una finestra. Estant a Cannes m’he adonat que tens una exposició que no tens a altres festivals. M’han entrevistat televisions de Mèxic o periodistes del Brasil… El que vull dir és que, en el fons, el que importa és que la pel·lícula es veurà en molts territoris del món. I que consti que no tenia cap expectativa de grans estrenes. Crec que és un mecanisme d’autodefensa perquè si esperes molt i no passa pot generar molta ansietat. Entrar a Cannes va ser una sorpresa tan gran…

S’hi veu guanyant Goyas i Gaudís?

La veritat, et podria dir la típica resposta de “prefereixo” no pensar-hi… Però el més sincer és dir que a totes ens agrada guanyar premis. Sobretot perquè saps que la pel·lícula es veurà més.

Últimament el cinema català està ple de dones joves fent films en clau femenina i guanyant molts premis. Creu que és una casualitat o una tendència que anirà a més?

No pot ser una casualitat. I també hi ha senyals de decisions preses per les institucions. A les escoles de cinema tots fem el mateix i hi ha més dones que homes. Això és imparable, però falten anys per arribar a la paritat. No pensem que perquè ara hi hagi pel·lícules de dones que va bé als premis hi ha paritat perquè no és així. No estem accedint a pel·lícules de pressupostos alts com els homes. És curiós que també molts periodistes m’han preguntat per aquesta nova onada de directores catalanes. És estrany per a mi perquè és una etiqueta que es posa des de fora, però és cert que estan passant coses.

Pot morir d’èxit aquesta tendència?

A mi em feia por convertir-me en clixé. L’adolescent amb problemes, l’estiu… Al final, però, no tries el que fas. La història et troba. Vols explicar allò i si ho fas des de la teva idea serà interessant.

JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents