La Nora (Maria Morera) és una nena de casa bona. Xalet a la Costa Brava, vaixell i iPhone últim model. Cada estiu els cosins van a passar les vacances a la casa gran amb la iaia (Vicky Peña). Ara, però, la matriarca té Alzheimer i la seva cuidadora, la Rosana (Carol Hurtado), també passa l’estiu a la casa gran. Frega, planxa, cuina fa els llits i no deixa mai desatesa l’àvia. Tots diuen que és una més de la família i per això quan la mare de la Rosana es mor no dubten a acollir amb els braços obert la Libertad (Nicolle García), la seva filla de 15 anys que estava vivint a Colòmbia. Tot i tenir una edat similar, la Nora i la Libertad són com pols oposats. Tarannàs diferents, arrels que no coincideixen i caràcters discordants. Ara bé, els uneix una cosa: són dues nenes en projecte de ser joves i tenen moltes ganes de descobrir el món. Aquí comença la seva amistad i les aventures d’aquest film que és una de les cintes catalanes de l’any guanyadora de dos Goya i quatre Gaudí.
Clara Roquet, directora de la cinta, debuta en el llargmetratge amb un argument en clau molt femenina (totes les dones porten el pes de la pel·lícula) que sap com commoure l’espectador a través dels constants contrastos de la trama. Per un costat mostra amb destresa l’estiu tipus d’una gran família adinerada. Grans àpats, festes, la barca, els nens sempre tenen el que volen i els pares que fan veure que es preocupen però potser no saben res del que passa pel cap dels seus fills adolescents. Per altra banda, hi ha la corprenedora història de Colòmbia. La muntanya russa d’emocions de la Rosana és encomiable. Fent sempre bona cara amb “la señora” però passant un autèntic calvari interior. En una línia similar es troba la Libertad que ha estat arrencada a la força dels seu entorn i es troba ara en una espècie de gran palau on no sap si pot ser la princesa o la Ventafocs. I en mig de tot això la Nora que, de cop, veu com la seva nova amiga li obre les portes a un món de gresca, descobriment i “llibertat” que mai no havia viscut sota l’ala de la seva mare interpretada per Nora Navas.
La pel·lícula té moltes virtuts però segurament la més important és la tenir un casting de dones en estat de gràcia. L’energia (salvatge si cal) de les joves intèrprets dialoga amb la veterania de Nora Navas i Vicky Peña que donen un prestigi extra al film. Totes dues ens transporten a situacions incòmodes amb naturalitat i posen contra les cordes l’espectador però sobretot les joves actrius que són les veritables protagonistes. I Libertad no funcionaria sense la frontissa que representa Carol Hurtado. El personatge de la Rosana és el fràgil pont que uneix dos mons a anys llum de distància però vivint sota un mateix sostre. Per sort, el film no és condescendent. Mostra la cara fosca de l’egoïsme de les persones en un entorn (aparentment) idíl·lic com és la Costa Brava. Aquesta brutal honestedat es manté durant tot el metratge essent descoberta pels ulls de la Nora que, de cop, sense que ningú l’adverteixi es fa gran. Atenció a l’escena final, una culminació i condensació del que has estat passant durant tota la pel·lícula. Un ying i un yang que estan junts en un mateix cercle però que tenen colors molt diferents.
Libertad es va estrenar mundialment al Festival de Cannes, a la Setmana de la Crítica, amb una molt bona acollida. Tot i que la directora no va poder assistir a la projecció per culpa de la Covid i les quarantenes obligatòries gran part de l’equip es va desplaçar a la Costa Blava per presentar el film al públic. Més tard, amb les quarantenes ja complertes, la realitzadora va viatjar al certamen per promocionar el seu film.
Veredicte
El millor: les actrius (i la seva direcció) sense excepció.
El pitjor: que és una història coming of age que hem vist moltes altres vegades.
Nota: 7,5
