‘Ennio’, el mestre

Giuseppe Tornatore, probablement un realitzador al·lucinogen sense ell proposar-s’ho, és responsable de films carregats d’un peculiar onirisme estranyament poètic. Al seu cinema hi ha fascinació pel fet de l’existència entesa com a font de sorpreses, de troballes, i l’ús sovintejat de nens i jovenets —sempre més impressionables— esdevenen sovint amb tints autobiogràfics voluntàriament modificats per la memòria traïdorenca. Així s’entenen llargs com ara Baaria, o Cinema Paradiso, de la qual se’n deriva L’uomo delle stelle; però també, si es vol d’una manera més remota, més aviat com a caixa de ressonància, cintes com ara Malena, amb una inesborrable Monica Bellucci.

Tornatore_1

Hi ha llargs de Tornatore que juguen magníficament amb el misteri: La migliore offerta és una cinta fascinant, amb un Geoffrey Rush extraordinari. N’hi ha d’altres, com ara La leggenda del pianista sull’oceano, indescriptibles, que deixen l’espectador sense saber ben bé què ha vist. I encara una cinta que sembla de caràcter policíac, Una pura formalità —amb dos actors més grans que la pantalla: Gérard Depardieu i Roman Polanski— acaba derivant en un relat gairebé d’ultratomba: un triple salt mortal que fa del film una obra majúscula.

Tornatore apel·la a les emocions, és sentimental, sensible, té unes constants, però alhora fa films diferents. La cinta que ens ocupa és un documental; també en fa, per al cinema, per a la televisió, sobre escriptors, sobre la història de Sicília, la seva terra, a través de 500 cançons; sobre directors com ara Francesco Rosi; o sobre Goffredo Lombardo, un dels més destacats productors de cinema italians, fill del fundador del segell Titanus, L’ultimo Gattopardo: ritratto di Goffredo Lombardo.

Experiència i habilitat en el gènere documental, doncs, tampoc li’n manca, i així s’explica que sigui senzillament magistral en la seva estructura aquest que ens ocupa: un homenatge personal que Tornatore fa a qui li va escriure la música de la majoria dels seus propis films.

Ennio_Tornatore

Combina una llarga entrevista amb Morricone algun temps abans del decés del mestre —el 6 de juliol de 2020— (i encara amb bon ànim puig que el primer que es veu és el compositor fent exercici al seu ampli estudi farcit de llibres i objectes i de confortables sofàs), amb entrevistes a grans per als quals va treballar, des de Bertolucci, Bellochio, Argento, els Taviani, Barry Levinson, Roland Joffé, Oliver Stone, i Tarantino, tot passant per Terrence Malick, i Liliana Cavani, per acabar amb d’altres que el conegueren bé com ara un altre gran de la música de cinema, John Williams, o el compositor de moda, Hans Zimmer, o actors com ara Gianni Morandi o Clint Eastwood, la cantant Miranda Martino, els cantants Edoardo Vianello i Bruce Springgsteen, Raffaella Leone, filla de Sergio Leone i productora, i tot un reguitzell d’altres compositors i experts.

Fins i tot en un moment concret, el mateix Sergio Leone parla del seu company d’escola. Una de les primeres feines, després de passar per la televisió, li va donar Leone per a Per un pugno di dollari (1964), i quan se’l troba, Ennio recorda a l’instant que va anar a col·legi amb ell. La música de tots els films de Leone són de Morricone, en depenia a més nivells que no pas només el musical. Morricone donà a l’Spaguetti Western la seva personalitat, amb troballes com barrejar el crit del xacal i d’altres sorolls o instruments insòlits. Morricone sempre aprofitava determinats recursos de la música contemporània, que no dubtà a incloure’ls a les seves composicions.

Ennio es mostra com un home extremament sensible, senzill, fins i tot tímid a la seva edat i significant el que significa per al cinema i la música, que comença a parlar de la seva infantesa, del fet que ell volia estudiar medicina. Tanmateix, son pare, trompetista de professió, l’obliga a estudiar música i la trompeta al conservatori. Una frase que diu resulta clau: “Jo no he decidit res”, i en veure el film, sembla que, efectivament —i malgrat moments durs com ara haver de tocar l’instrument a club nocturns per mantenir la família perquè el pare cau malalt, el que confessa l’humiliava molt—, la seva vida ha fluid sola, duta per deus que l’han conduït arreu amb un reconeixement immens. Però l’home acaba per donar-nos una classe magistral, mentre s’apassiona tot parlant dels secrets de la composició.

Ennio_2

Això no obstant, quan va decidir dedicar-se a la música de cinema, Morricone va tenir la desaprovació de Gofredo Petrassi, un dels seus mestres més devots i que en fou amic fins al final; i va costar molt perquè canviés de parer. Però al documental, una cosa queda clara, Morricone ha contribuït als films per als quals ha compost la música molt més enllà de la seva comesa. Els directors confessen que el compositor participava en l’elaboració d’idees, d’imatges i escenes, al to del mateix film. No costa gens imaginar-ho perquè Tornatore s’encarrega de seleccionar uns fragments dels films amb el mestre que senzillament ens fan esclatar el pit d’emoció. Per la pantalla desfilen grans títols com ara The Mission; The Untouchables; Per qualche dollaro in piú; Il buono, il brutto, il cattivo; Cinema Paradiso; Two Mules for Sister Sara; Il grande silenzio; Uccellacci e uccellini; L’eredità Ferramonti; C’era una volta il West; Once Upon a Time in America… la llista es fa interminable i és impossible veure exemple de tot, puig que va fer música per a més de 500 films. Prou títols, però, per veure’ns obligats a redescobrir el cinema i el mateix Morricone, a reconèixer el gegant inspirat que era, sempre amb una oferta diferent malgrat uns trets d’estil propis.

La seva esposa, Maria Travia, apareix com un puntal sòlid com la roca, absolutament imprescindible per a Morricone al llarg de tota la seva vida; fa la impressió que sense el seu recolzament i presència, mai no hauria treballat igual. La seva música, com diu Clint Eastwood, té qualitats operístiques; la seva música és una simfonia, imposa, impressiona, emociona, és densa, absoluta, la seva música és, per sempre més, el cinema.

A punt d’arribar al final, Morricone parla de la por davant la pàgina en blanc. La música, diu, “cal pensar-la abans d’escriure-la”. Què hi posem damunt el full? Cal un pensament que s’ha de desenvolupar, i avançar, però a la recerca de què?”. Tornatore sembla convidar-nos que concloguem que el que li acaba passant pel cap a Morricone li és dictat pels déus. Hi ha millor manera de definir el que és un geni?

Un film sublim per a un home sublim.

Veredicte

El millor: el retrat exhaustiu a l’home. La selecció d’uns fragments que emocionen més enllà de l’inimaginable.

El pitjor: que només dura dues hores i mitja.

Nota: 10

Ignasi Juliachs
Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents