Serielizados Fest, a cada una de les seves edicions, ret un homenatge a una figura clau de la història de la televisió del nostre país. Aquest 2020, s’ha escollit a una de les companyies de teatre catalanes més internacionals: El Tricicle.
Després d’anunciar la seva retirada dels escenaris, després de 40 anys de trajectòria, en Carles Sans, Paco Mir i Joan Gràcia es van asseure a conversar amb la directora catalana Sílvia Quer (La llum d’Elna, 2017), el passat dijous, 22 d’octubre, al CCCB, dins un dels actes del programa del festival de sèries, en què van fer un repàs de la seva carrera teatral i televisiva, especialment centrada en el seu debut a la petita pantalla, Tres Estrelles (1987-1989), i en què la cineasta va ser ajudant de direcció.
Sílvia Quer (SQ): Com va sorgir la idea i com va ser el procés creatiu de la sèrie Tres Estrelles?
Carles Sans (CS): Nosaltres, tot i provenir del món del teatre, des dels inicis ja teníem una vocació audiovisual, provinent, sobretot, de la televisió britànica i l’humor anglès, com la sèrie Not the Nine O’Clock News (1979) amb en Rowan Atkinson.
Joan Gràcia (JG): Jo afegiria que no només vocació, sinó inspiració. Moltes idees i gags d’obres de teatre que hem creat han tingut com a origen referents televisius o cinematogràfics.
Paco Mir (PM): Els guions de la sèrie els vam començar a escriure mentre representàvem Slastic al Teatre Victòria el 1986. I els capítols de la primera temporada es van gravar l’estiu del 1987 a l’Hostal La Gavina de S’Agaró, quan estava ple de turistes. Fins i tot, algun dels hostes van fer de figurants accidentals.
JG: Vist en perspectiva, ara em costa creure que un Hostal La Gavina, amb el prestigi i els clients de classe alta que tenia, acceptessin acollir el rodatge i tot el que implicava. Suposo que el fet que sortís per TV3 en prime time va influir.
CS: Malgrat les molèsties i els inconvenients que els vam provocar durant setmanes, tenen un grandíssim record del nostre pas per allà.
“Moltes idees i gags d’obres de teatre que hem creat han tingut com a origen referents televisius o cinematogràfics”, Joan Gràcia
SQ: Va ser TV3 qui us va venir a buscar per fer la sèrie o vau ser vosaltres qui vau anar a TV3? I com va ser la negociació?
JG: Em sembla que vam ser nosaltres.
PM: I la negociació va anar molt bé i va ser molt ràpida, ja que vam arribar en el millor moment de TV3, ja que estava en plena expansió i comptava amb tots els mitjans disponibles. La cadena va creure amb nosaltres des del primer moment i la sèrie va ser un èxit, tant que es va vendre a mig món.
CS: Va ser una simbiosi perfecta entre una TV3, que començava amb molta empenta i entusiasme, i un Tricicle en el seu millor moment, i que tenia moltes ganes de fer el salt a la televisió.
SQ: A la sèrie, entra, per primera vegada a la vostra carrera, la figura del realitzador, rol que va agafar Antoni Janés. Acostumats com estàveu a dirigir les vostres pròpies obres de teatre, com ho vau gestionar?
PM: Hi havia un storyboard creat per mi, que estava molt ben definit i no hi va haver cap mena de conflicte. Amb en Toni va ser tot molt fàcil i va col·laborar en tot moment en un tipus de format que no pots fer gaires filigranes tècniques o creatives.
SQ: I el fet de treballar amb un equip tan gran de persones?
JG: Va ser espectacular, ja que comptàvem amb professionals de tots els àmbits.
PM: Va ser una gran escola per a tots, ja que molts començàvem en el mitjà i estàvem aprenent.
“Vam arribar en el millor moment de TV3, ja que estava en plena expansió i comptava amb tots els mitjans disponibles”, Paco Mir
SQ: Hi havia dies de rodatge que teníeu planificat interpretar tres i quatre personatges. Què us passava pel cap?
JG: Que s’havia de fer, no?
PM: Ganes de canviar-se i maquillar-se de pressa per tornar al set de rodatge com més aviat millor.
JG: Jo, el tema del maquillatge és el que portava pitjor. Hi havia dies que la jornada començava a les 6 del matí amb la caracterització, sense quasi haver dormit. Era terrible.
SQ: Pel que fa a l’edició dels capítols, hi participeu?
PM: I tant. Mentre estàvem de gira teatral, anàvem editant. S’havia d’aprofitar tot el temps que teníem entre representació i representació.
SQ: I al cap de poc temps, arriba, amb l’èxit de la primera temporada, l’encàrrec de la segona…
JG: La segona es va rodar a l’hivern i va durar només dos mesos.
PM: I la vam interrompre per fer el París-Dakar, que és una cosa molt bèstia, però, comparat amb el rodatge de la sèrie, ens van semblar unes vacances.
JG: Sempre que teníem temps, entre rodatge i rodatge o representació i representació, aprofitàvem per fer alguna escapada amb cotxe, moto o bicicleta.
“Va ser una simbiosi perfecta entre una TV3, que començava amb molta empenta i entusiasme, i un Tricicle en el seu millor moment”, Carles Sans
SQ: Tres Estrelles, a part del seu èxit televisiu, va ser una sèrie molt guardonada amb el Premi Ondas, El Premi del Festival de Montreux a la Millor Sèrie d’Humor i el Premi TP a la Millor Sèrie de Producció Pròpia. Déu n’hi do per començar!
CS: Va anar de conya, però en aquell moment no érem conscients del tot, ens semblava com un fet natural. Ara, vist amb perspectiva, veiem que això no passa. És de mal dir, però llavors creiem que l’èxit i els premis anaven amb el pack.
Després de Tres Estrelles, vindrien altres productes televisius, com Xooof (1994) o Dinamita (2000-2003), però, tot i el seu reconeixement, no assolirien el gran èxit de la seva predecessora. Una sèrie de ‘Cinc Estrelles’ que ja forma part de l’imaginari popular de tota una generació d’espectadors catalans.
