Alan Moore és una d’aquelles persones que és venerada quasi com un déu però una horda no petita de fans. El creador de còmics tan rellevant i influents com Watchmen, V for Vendetta, From Hell oThe League of Extraordinary Gentlemen presenta ara un guió original per a cine al film The Show, dirigit per Mitch Jenkins. Aquesta inclassificable pel·lícula es va poder veure al Festival de Sitges i l’Atlàntida Film Fest i aquest desembre s’ha estrenat a Filmin. Cal mencionar que el mateix Moore també s’ha reservat un paper com a actor per a un personatge que, malgrat que no surt massa, té una importància cabdal a la història.
La història ens presenta un detectiu privat contractat per trobar una valuosa creu que ha desaparegut (juntament amb la noia que la duia). La seva recerca el porta a la ciutat de Northampton on el protagonista descobrirà un món obscur amb personatges estrambòtics i pintorescs que el conduiran per viaranys on la realitat i els somnis semblen barrejar-se de manera estranya.
La pel·lícula presenta una estructura clàssica de hardboiled digna dels mestres Hammett o Chandler. Això sí, el detectiu (zen) turmentat, interpretat per Tom Burke, l’Orson Welles de Mank, es passeja pels baixos fons criminals de l’Anglaterra profunda mentre l’argument no deixa de flirtejar en cap moment amb el gènere fantàstic. Tampoc no escatima en humor anglès àcid (fet que sempre és benvingut). En alguns moments histriònica, surrealista i fins i tot jugant a l’absurd, la trama va cobrant sentit perquè l’espectador connecti les peces del complex trencaclosques.
Amb personatges excessivament estereotipats aconsegueix el propòsit de sorprendre i agafar l’audiència a contrapeu. Ara bé no tothom comprarà l’excés de giragonses argumentals i la fusió entre noir de vella escola i cinema fantàstic de tall lynchià. En qualsevol cas, és una raresa que cal aplaudir per l’atreviment, però que potser té problemes per permear més enllà dels incondicionals de Moore i els amants de les coses rares.
Veredicte
El millor: una trama ben travada i les dosis d’humor.
El pitjor: una barreja perillosa de gèneres.
Nota: 6
