He de reconèixer que no he mirat la tercera temporada d’El joc del calamar per plaer, sinó com una tasca laboral més per escriure’n la crítica. Després de la segona temporada, que ja vaig criticar per estirar el xiclet a més no poder, tenia ben poc interès a saber com continuava la història. I aquest sentiment sembla força estès, perquè si bé la primera temporada va generar un gran rebombori convertint-se en l’èxit més gran de la història de Netflix, aquesta darrera ha passat completament desapercebuda per part dels grans focus socials.
Fins i tot sembla que pel seu creador, Hwang Dong-hyuk, la realització de la segona i tercera temporada també han estat una tasca laboral més. La seva idea era una única temporada amb una potent proposta que no requeria anar més enllà. Però la pela és la pela, i es va veure obligat a fer no una, sinó dues temporades més per extreure fins a l’últim cèntim de la gallina dels ous d’or. Ara, per fi, s’ha acabat l’agonia. O potser no, perquè els tentacles del capitalisme són molt llargs, i arriben fins a llocs inimaginables…
Una temporada un punt més satisfactòria
Si valorem la tercera temporada d’El joc del calamar pels sis episodis que se’ns presenten, s’ha de reconèixer que és un punt més satisfactòria que la segona. Com a mínim, perquè té un final. I és que la segona ens havia deixat a la meitat dels jocs i amb la revolució fallida de Gi-hun, que, això sí, ha permès al personatge interpretat per Lee Jung-jae explorar territoris que no havíem vist fins ara, però que tampoc és que siguin sorprenents.
De fet, el protagonista fa un pas enrere per deixar més espai als personatges secundaris, amb trames i conflictes prou interessants pels que són dins del joc – especialment pel que fa a les relacions entre mares i fills -, però absolutament soporíferes pels que no hi competeixen – com el germà que busca l’illa o la infiltrada que intenta salvar un jugador des de dins.
En un punt mig es quedarien els VIPs, que funcionen com a idea per emmirallar-nos als que gaudim veient patir i morir éssers humans com un entreteniment, però que a l’hora de la veritat trenquen el ritme i estiren encara més un metratge que ja és innecessàriament llarg. I encara hauria pogut ser pitjor, perquè l’encarregada del muntatge, Nam Na-young, ha explicat a Entertainment Weekly que a la sala d’edició s’ha desfet de moltes de les escenes dels VIPs per no alentir més la sèrie. Tot un detall per part seva.
Més jocs (i més versions?)
Les virtuts i defectes d’aquesta tercera temporada han continuat sent les mateixes que quan vam descobrir El joc del calamar l’any 2021. Si tot el que passa dins dels jocs és més estimulant que la resta és perquè en la redacció de diàlegs sempre ha estat una sèrie molt simple i excessivament expositiva, però, en canvi, en la creativitat per capgirar de la forma més retorçada possible els jocs infantils i generar tensió quan els participants estan jugant no ha deixat mai de ser una ficció molt potent.
En aquest cas, l’elecció del fet i amagar i de saltar a corda són dos encerts perquè són jocs als quals tots hem jugat de petits a l’hora del pati i tornen a posar en evidència que és en el joc d’infantesa on comença la violència que després arrosseguem a l’adultesa, una de les idees més interessants de la sèrie. I si per alguna cosa ha valgut la pena aquesta temporada és per veure la versió “Squid Game” d’aquests jocs i els dilemes morals que han suposat pels personatges, però poc més a rescatar més enllà d’això.
Perquè després de dues temporades estirades a més no poder, el què ens faltava era que el darrer episodi fos una castanya centrada en els aspectes menys estimulants de la sèrie i, per acabar-ho de rematar, obrís la porta de bat a bat a l’expansió de l’univers d’El joc del calamar amb un spin-off al país que tot ho explota: els Estats Units. Ironies de la vida, la sèrie que té com a missatge principal la crítica del capitalisme, ha quedat absolutament engolida pels seus tentacles, igual que ens passa a tots i cada un de nosaltres.
Veredicte
Agradarà: als fans incondicionals i acrítics d’El joc del calamar.
No agradarà: a qui ja s’hagi cansat del que proposa (de nou) la sèrie.
Enganxòmetre: 7
Nota: 5
