‘El juego del calamar’: jugueu, jugueu, maleïts!

오징어 게임 (El juego del calamar – Squid Game) és una de les sèries del moment i, com a tal, ja compta amb bojos defensors i haters que es dediquen a ventilar totes les seves referències. Si bé és cert que la popular sèrie coreana compta amb una seguir de fonts d’inspiració, que a continuació desgranarem, també és una original proposta de denúncia social en forma de competició desesperada en la línia de El hoyo (2019), la cinta triomfadora al Festival de Sitges de fa dos anys. I aquesta barreja de gèneres és una de les especialitats de la cinematografia coreana amb exemples recents com Parasite (Gisaengchung, 2019). 

Juego_Calamar_1

El juego del calamar es pot veure com com una llarga pel·lícula de deu hores amb referències narratives, tant del manga com de les intrigues amb trampa d’Agatha Christie. Però també sap jugar amb les normes de la narrativa seriada i crear espectaculars cliffhanger (suspensió de l’acció) al final d’alguns capítols, com, per exemple, al capítol 4.

Abans de continuar, provem explicar l’argument de El juego del calamar sense fer massa spoilers —ho intentarem, però és complicat—. Una sèrie de ciutadans endeutats amb els bancs o la màfia són reclutats per participar en un joc que podria salvar la seva economia. Entre ells hi ha en Jung Jae, el protagonista i una mica loser. Guanyar sembla fàcil: participar en senzills jocs infantils com “un, dos, tres, pica paret”, el joc d’estirar la corda o jugar a baletes. El que no saben és que els perdedors seran eliminats fulminantment pels organitzadors del joc. Cada mort té un preu, de manera que com menys participants hi hagi més diners per als guanyadors o guanyador. Aquesta regla provoca un efecte pervers entre els concursants que competiran a vida o mort dintre i fora dels jocs. El guanyador i els motius pels quals passa tot això els deixem per a qui vegi la sèrie.

L’any 1969 Sydney Pollack va realitzar Danzad, danzad, malditos (They Shoot Horses, Don’t They?), el seu film més demolidor i cosí de la sèrie El juego del calamar. Tots dos tenen arguments situats en contextos de crisi econòmica, ja sigui el crac del 29 a la cinta de Pollack o la perenne crisi econòmica actual en què malviu mig planeta i que fa que hi hagi una gran concentració de riquesa en unes poques mans mentre que la resta empobreix endèmicament. Els seus protagonistes, els de les dues pel·lícules, estan a la bancarrota, endeutats i desesperats, a punt del suïcidi, fins i tot, i són “convidats” —quin remei)— a participar en un concurs de dansa o de jocs per tal de guanyar els diners que els traurien del cau. Les dues històries també relaten la dura competició i el dolor de l’abandonament —la mort, en el cas de la coreana—.

Jung Jae vs Alice

Juego_Calamar_2

Hwang Dong-hyuk, creador i director d’El juego del calamar, afirma que ha pres com a punt de partida fets reals: els efectes del capitalisme i el consumisme en la societat coreana —mundials, podríem suggerir nosaltres—. També és cert, com ha confessat a alguna entrevista, que també s’ha basat en una sèrie de còmics manga que han estat portats a la gran i/o petita pantalla. La semblança més comentada és amb Alice in Borderland (2020), perquè també presenta una estructura de “concurs” mortal a partir de jocs d’enginy. En aquest cas, com acostuma a passar a certa cinematografia nipona per a adolescents,  es tracta d’una crítica al ferotge individualisme de la societat japonesa. Alice, el seu protagonista, és un jove enginyós i el seu triomf mostra l’absurda i dura lluita per adaptar-se a les exigències de la vida i la societat nipona —i els morts, figurats o no, que anem deixant pel camí—. Aquí és on trobem la gran diferència amb El juego del calamar: Jung Jae és un humil pare desesperat i endeutat que es veu obligat a participar i que anirà superant cada joc gràcies a la seva capacitat d’observació i, sobretot, perquè mai perd de vista els seus valors humanistes. Una altra diferència de plantejament és el misteri que a Alice in Borderland ha convertit Tokyo en una ciutat deshabitada on joves s’organitzen en bandes, munten festes i participen en jocs mortals. A la sèrie coreana el concurs té lloc en una illa secreta i està clar que algú —no direm més— es vol divertir a costa de la desesperació d’una gran quantitat de gent empobrida i endeutada per la crisi econòmica. No estem tan lluny de les lluites de feres i gladiadors al Coliseu. 2.000 anys després, res no ha canviat en l’era del neocapitalisme dominant.

Una altra referència d’El juego del calamar, ja de tipus més anecdòtic però interessant, seria As the Gods will (2014), una cinta menor de Takashi Miike, on uns joves han  de lluitar contra diferents elements de la religió popular nipona com els famosos daruma i manekineko. Aquí la cita, perquè és innegable la relació directa, és el joc d’“un, dos, tres, pica paret” que es juga a les dues cintes i que té els mateixos i mortífers resultats. Battle Royale (2000), la gamberra pel·lícula de Takeshi Kitano, també és inspiradora en el moment en què els protagonistes opten per matar-se entre ells per disminuir el nombre de contrincants i, alhora, augmentar la recompensa final. Cada cop es fa més evident que només un podrà sortir de l’illa. També de Kitano seria la idea de plantejar senzills jocs amb grans escenografies a l’estil del concurs Takeshi’s Castle (1986), més conegut com a Humor amarillo, el popular matxembrat televisiu que emetia Telecinco.

Veredicte

Nota: 8

Jesús González Notario
Mestre i historiador de l’art. Ha escrit sobre cinema a 'El núvol', 'Tribuna Maresme' o 'Crazy Friday' i també a 'El Cinèfil' com a Hotel Elèctric (una associació per fer promoció del cinema). També ha participat com a crític de cinema a diversos programes de Mataró Ràdio. Forma part de l’Associació Catalana de la Crítica i de l’Escriptura (ACCEC). Ha cobert nombrosos festivals de cinema catalans i ha participat a com a jurat FIPRESCI a festivals internacionals com Motovun (Croàcia) i Odessa (Ucraïna). També ha estat jurat de festivals com el D’A Film festival, BCN Film Fest o el Barcelona International Gay & Lesbian Film. A l’actualitat està molt interessat en el cinema Queer/LGTB i la crítica amb perspectiva de gènere.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents