Com qualsevol gran multinacional capitalista, l’objectiu de Netflix és fer diners. No és produir continguts d’alta qualitat, no és adquirir prestigi a través de les seves obres, és obtenir el màxim de beneficis possible. Evidentment, per assolir aquest objectiu sovint necessita passar pels altres dos —hi ha grans films i sèries a Netflix—, però no li fa res estalviar-s’ho si pot obtenir èxits per la via ràpida. És el cas de la segona temporada d’El joc del calamar.
Després de la impactant primera temporada del 2021, que va obtenir unes xifres de visionat rècord, era evident que la plataforma faria una segona temporada. Però la pela és la pela, i van decidir que també farien una tercera (que arribarà al juny), dividint el contingut en dues parts per estirar al màxim el xiclet, similar al que li hem vist fer diverses vegades, com aquells inacabables atracaments de La casa de papel, que s’allargaven innecessàriament al llarg de temporades. Són decisions que conceptualment no tenen cap mena de sentit, però monetàriament sí, i ja sabem com es prenen les decisions a Netflix, igual que ho fan a la sèrie els que voten a favor de continuar jugant als jocs que els acaben matant.
Una lenta monotonia
I a partir d’aquesta decisió monetària d’estirar el xiclet i convertir la segona temporada en una primera part inacabada venen tots els problemes d’aquests set nous capítols d’El joc del calamar. El més evident de tots, que la sèrie es fa molt lenta. Els dos primers episodis són introductoris i no tornem a veure els jocs fins al tercer. I un cop hi som, s’allarguen les escenes de converses entre lliteres i s’afegeixen eternes votacions entre joc i joc per omplir un metratge que no se sosté.
I això que algunes de les dinàmiques entre personatges són prou interessants, especialment entre el protagonista, Seong Gi-hun, i el creador dels jocs, que s’infiltra com a jugador 001, però només aquests petits moments i la novetat de dos nous jocs són capaços de captivar l’atenció entre la monotonia de repetir la fórmula de la primera temporada amb nous personatges i un ritme més tediós.
A més, com que amb això no n’hi ha prou per omplir, trobem dues trames secundàries que prometen molt més del que després acaben sent. Tant la de la recerca de l’illa per part de Hwang Jun-ho i el seu equip com la de veure els jocs des del punt de vista d’una de les treballadores, la número 011, haurien d’aportar frescor i varietat a la sèrie, però semblen no interessar ni als mateixos guionistes, que no desenvolupen gens unes trames que acaben no anant a parar enlloc.
Mort a la intel·ligència de l’espectador
La sensació amb El joc del calamar, igual que passa amb diverses sèries de Netflix, és que tracta d’estúpids els seus espectadors. “Allarguem-ho al màxim que la gent ho mirarà igual” (i el pitjor és que tenen raó). Però vull pensar que no arribem a ser tan estúpids com els personatges que presenta la sèrie. Perquè una de les “novetats” d’aquesta segona temporada és que poden votar si continuar jugant els jocs. Una dicotomia entre la mort i els diners en què la majoria sempre acaba votant els diners, cosa que em sembla totalment inversemblant. Ningú amb dos dits de front preferiria continuar jugant. O gairebé ningú.
I així, el profund missatge sobre el capitalisme que la sèrie es pensa que està donant queda reduït a la imbecil·litat de les persones. No busqueu una complexitat més enllà, perquè no n’hi ha. És una simple crítica al fet que el sistema posa per davant els diners a les vides humanes. No té més. Una crítica feta des de Netflix que, mentrestant, posa per davant els diners a la qualitat dels seus continguts. I per això ens deixa amb decepcions com aquesta segona temporada d’El joc del calamar.
Veredicte
Agradarà: als fans d’El joc del calamar que acceptin qualsevol cosa.
No agradarà: a qui li demani ritme i profunditat a una sèrie.
Enganxòmetre: 7
Nota: 4
