Per a respondre aquesta pregunta ens basarem en l’esbós que planteja la pel·lícula Jurassic Park (i la seva saga) i tot el procés que s’utilitza al laboratori des de l’obtenció de la mostra fins a processar-la i la creació del nou individu. Jurassic Park (1993), la pel·lícula dirigida per Steven Spielberg, està basada en un llibre homònim, de Michael Crichton (metge i escriptor graduat en la Medical School de la Universitat de Harvard). La idea bàsica de la història és crear un parc temàtic amb autèntics dinosaures. Aquests s’haurien aconseguit mitjançant enginyeria genètica. Obtenim el seu ADN a partir de la sang acumulada en l’intestí d’un insecte que es troba perfectament conservat en ambre. Aquesta substància té una funció curativa i a la vegada un efecte protector. Cobreix les ferides dels arbres, evita infeccions i crea un ambient mancat d’humitat. Ara bé, l’ambre pot conservar realment durant milions d’anys un insecte i el seu contingut sanguini? L’ADN en condicions naturals té tendència a degradar-se, és a dir, trencar-se. Com l’ambre crea unes condicions amb poca humitat sí que podria conservar l’insecte i el seu contingut.
L’edat dels insectes trobats en ambre
Els fòssils d’insectes no arribem als 65 milions d’anys que han transcorregut des de l’Era Juràssica, a la qual varen viure els dinosaures. Si que s’han trobat insectes datats fa milions d’anys, però no tan enrere. La veritat és que seria poc probable trobar-los amb sang de dinosaure al seu interior.
L’ADN
Com ja hem dit, l’ADN és un element que es degrada amb facilitat i amb tants milions d’anys, amb el pas del temps, podrien arribar a produir-se canvis degut a les condicions climàtiques. Es podria haver fragmentat i aleshores, en extreure’l del fòssil, trobaríem petits fragments d’ADN partit (200-1000 parells de bases).
Reconstruir el genoma complet d’un individu és una feinada, i més encara, si no tenim exemples amb els que comparar. En conseqüència, si no tenim exemples de genoma ni organismes actuals, com podem saber si aquest ADN trobat pertany a un dinosaure o a un altre organisme? A l’hora de realitzar l’extracció poden haver-hi moltes contaminacions externes i per això s’han de realitzar amb molta cautela. Es realitza l’anàlisi dels organismes que poden haver crescut sobre ell i es compara amb éssers actuals o similars mitjançant arbres genealògics.
Clonació d’animals vertebrats
A la pel·lícula els científics completen l’ADN dels dinosaures amb el d’un amfibi. Això no té gaire sentit tenint en compte que els parents actuals dels dinosaures són els rèptils (cocodrils i tortugues) o derivats, com les aus. L’ús de granotes no té sentit ja que hi ha molta diferència en la seqüència d’ADN.
Per altra banda, està l’assumpte de l’envelliment cel·lular, com es va veure amb la famosa ovella Dolly. Això té a veure amb una especialització del nucli cel·lular que fa que molts gens, i en produir-se divisions, va perdent la seva funció i l’ús d’una cèl·lula molt dividida fa que part de les seves funcions es vagin perdent fins a arribar a produir-se tumors i càncers. A més, part dels cromosomes s’anirien escurçant en el temps.
Problemes de tenir un dinosaure viu
Si malgrat tot, l’animal sortís endavant es trobaria exposat a un clima desconegut, no estaria adaptat i s’hauria de cercar una zona que compleixi les condicions ambientals de la seva època. A part, el seu sistema de defensa no estaria preparat pels virus i bacteris actuals, ja que mai hi ha estat exposat i moriria segurament per malalties. Per altra banda necessitaríem més d’un exemplar per a que es poguessin reproduir, ja que amb un individu no en tindríem prou.
Conclusió
La idea de la pel·lícula és bona, però si analitzem tot el procés punt per punt veiem que no seria gaire viable avui en dia dur a terme aquest parc temàtic. Tot i així, ens quedem amb la meravellosa obra que va escriure Crichton i va adaptar Spielberg. Cal pensar que tot plegat és ciència ficció i ho llegim/veiem per transportar-nos a altres mons desconeguts, gaudir i passar una bona estona. No és aquesta la màgia del cinema?
