El cineasta alemany d’origen turc Fatih Akin retorna a la nostra cartellera amb En la sombra, recent Globus d’Or a la millor pel·lícula estrangera. El film aposta per un format de thriller melodramàtic ja que se centra en una dona, Katja Sekerci (Diane Kruger), que perd el seu marit, Nuri (Numan Acar), ex-convicte d’origen kurd, i el seu fill, en un atemptat a Hamburg. Tenim una primera part marcada pel dolor i el sofriment de la dona, aclaparada pel dol, enfonsada en la devastació, que la porta fins i tot al consum de drogues per poder oblidar, en un camí d’autodestrucció personal. Aquest viacrucis personal l’empeny fins i tot al llindar del suïcidi, salvada només en darrer moment per la detenció dels principals sospitosos del crim.
En la segona part del film es produeix un recanvi de gènere i es dona pas a un relat judicial en què es veu el cas dels acusats de posar la bomba. Però la justícia es veurà incapaç de condemnar els culpables quan tots els indicis són clars i les proves concloents. La resolució incomprensible del tribunal empeny a la protagonista en el tercer bloc del film —titulat “el mar”, després dels blocs “família” i “justícia”—, a un camí incert, intransitat, on caldrà prendre decisions irreversibles. Aleshores el film penetra en el territori de la venjança, el camí de la violència cega, de l’ull per ull, quan Katja, una dona destrossada, ja no té res a perdre.
En la sombra és un film que pretén plantar cara, que busca la provocació, tot per estimular la reflexió sobre la violència racista contra els immigrants o els refugiats. Però la presa de posició final del film de Fatih Akin anorrea per complert qualsevol esperit d’aprofundiment del tema per caure en la demagògia. A priori, es pretén denunciar els atemptats d’extrema dreta, provocats per grupuscles nazis, directament dirigits contra població estrangera a Alemanya, però el seu posicionament per la justícia vindicativa expulsa cap mena de debat, i acaba qüestionant la utilitat de tot plegat.
Tot i la discutible proposta d’Akin, a En la sombra hi queda la intensitat i el nervi del director turc-alemany en alguns passatges. I, sobretot, ens deixa una gran actuació de lluïment de la nord-americana Diane Kruger en el seu primer paper en el cinema alemany, una feina reconeguda amb el premi a la millor interpretació femenina en el passat Festival de Cannes.
Veredicte
El millor: l’actuació de Diane Kruger com a soferta heroïna enmig de la tragèdia.
El pitjor: El maniqueisme que anul·la les preteses bones intencions de denúncia del feixisme.
Nota: 7
